TW
0

El Dimecres Sant era el darrer dia d'escola abans de les vacances de Pasqua. En dates com aquesta sol resultar bastant difícil impartir una classe de la forma habitual. Els alumnes pensen més en el que podran fer quan no hagin de venir a l'institut que en el moment present. Sovint et demanen si poden fer un poc de festa o, simplement, dedicar el temps a fer relacions socials: xerrar, jugar... Un professor que vulgui fer qualque cosa de profit ho té realment difícil. Cal imaginació i paciència per poder ensenyar qualque cosa en aquell esbart dominat per la síndrome prevacacional.

Els escacs són un esport mental que, a més a més de semblar un simple joc i entretenir el personal, serveix per desenvolupar tota una sèrie de capacitats positives que, després, es poden utilitzar en molts altres àmbits, tant escolars, com extraescolars. Com que, a més a més, l'anàlisi combinatòria que s'hi fa servir i el raonament lògic que s'hi aplica, tenen una gran relació amb la meva matèria, les matemàtiques. Vaig planificar una classe de primer d'ESO diferent, centrada en els escacs, cosa que feia una partida d'anys que no havia dut a terme.

Poc després d'haver-nos-hi posat vaig començar a veure diferències entre el comportament dels alumnes d'ara i els de fa dues dècades davant una partida d'escacs. En primer lloc, la proporció dels que saben les regles del joc ha minvat dràsticament. Abans gairebé tothom sabia com es col·locaven les peces sobre el tauler i com es movia cadascuna. Ara n'hi ha una proporció bastant elevada que no ho saben. Si ens fixam en altres regles més complexes, com l'enroc, per exemple, el percentatge dels qui ho saben és encara inferior i no arriba ni al cinquanta per cent. Tanmateix, el que més em va cridar l'atenció no fou aquest desconeixement de la part mecànica del joc, sinó la manca d'interès que va despertar en la majoria d'ells i, sobretot, la poca capacitat de concentració, la vessa de pensar i la nul·la paciència que mostraven, llevat d'algunes excepcions, tot s'ha de dir.

Posat a reflexionar-hi, em pens que la clau està en la gran quantitat d'estímuls de resposta ràpida que tenen els infants d'avui dia, pràcticament ja des del mateix moment del seu naixament i que els acompanya al llarg de tot el seu desenvolupament intel·lectual. Els jocs simbòlics, els de construccions, els jocs de taula, han anat reduint de cada cop més el seu temps, per deixar pas als ordinadors i les videoconsoles. I això sense comptar el temps que passen com a simples espectadors davant la televisió. La majoria d'aquestes activitats, que no són dolentes per elles mateixes, desenvolupen capacitats tal com la captació d'informació, la rapidesa de reflexos, la presa de decisions, ... Però no treballen quasi gens la concentració, la paciència o l'anàlisi estratègica.

El temps és limitat i mentre feim una cosa no en podem fer una altra. Està bé que els infants aprofitin tots els recursos que tenen al seu abast, que facin servir les noves tecnologies per arribar allà on no poguérem arribar nosaltres, però, no és convenient que es posin tots els ous dins el mateix paner. Cal que s'avesin a practicar jocs diferents, que treballin capacitats diferents. El nostre objectiu no ha de ser canviar les aptituds dels ciutadans del futur, sinó mantenir les que ja teníem nosaltres i ampliar-ne el ventall amb d'altres que els nostres pares, per mancances econòmiques o tecnològiques, no podien posar al nostre abast.