En direcció prohibida

Molt poc temps després de produir-se els atemptats de l'onze de setembre del 2001, als EUA ja varen començar a aparèixer les primeres veus argumentant que, contràriament al que explicava amb bel·licosa insistència l'administració Bush, els responsables de l'atac contra les Torres Bessones i el Pentàgon no eren ni Al-Qaeda ni Ossama Bin-Laden, sinó (oh sorpresa) el propi govern nord-americà, conxorxat amb la CIA i instigat (sens dubte) per les poderoses empreses petrolíferes del país, que aleshores necessitaven amb urgència una excusa per entrar en guerra amb determinats països de l'Orient Mitjà, per tal d'assentar-se als seus territoris i assortir-se, a un preu irrisori, de tant petroli com volguessin. Aquestes veus dissidents de la tesi terrorista governamental exposaven hipòtesis, raons i explicacions de tota mena, i, com no podia ser d'altra manera, varen trobar a Internet el terreny més propici i l'instrument més eficaç per fer-se un forat en una petita part (la menys patriòtica, la més antisistema, la més descontenta amb el paper d'àrbitre mundial que des de fa anys exerceixen els Estats Units) de l'opinió pública nord-americana.

Les neures conspiratives d'aquest personal tan tèrbol i imaginatiu, però, no acabaren tenint cap repercussió remarcable en les conseqüències polítiques dels atemptats. Tant els encarregats de prendre les decisions com els creadors d'opinió, tant demòcrates com republicans, naturalment els varen ignorar per complet, o, com als infants que fan massa soroll quan els grans discuteixen, simplement els varen tancar amb clau a l'habitació. En tot cas, les estratègies emprades pels conspiratius a fi de demostrar que tenien raó anaren molt més enllà del simple estirabot de freakie paranoic i desvagat. Hi ha moltes pàgines d'Internet, per exemple, les quals avui encara es poden consultar, en què els convençuts de les tesis conspiratives expliquen, amb pèls i senyals, per què resulta tan evident que, per exemple quan les Torres Bessones s'ensorraren, no fou a causa de l'impacte dels dos avions segrestats i del foc consegüent que provocaren, sinó d'unes càrregues explosives d'alta potència que la CIA tenia instal·lades des de feia temps en llocs clau de l'edifici perquè, justament aquell dia, fessin explosió.

Els conspiratius enrevessats apuntalen aquesta hipòtesi amb evidències tan irrefutables com que, mentre les torres s'estan desplomant, es pot veure (si s'observen bé les imatges que es registraren de la tragèdia) com de les finestres en surten un fum i una pols que, de cap manera, no poden ser provocats per l'esclat pesant dels pisos de dalt caient sobre els de baix (el fum té un color sospitós, diuen, o la direcció de la pols no és la que toca), sinó tan sols per una sèrie d'explosions en cadena. I com aquesta teoria, no és broma, n'hi ha un centenar llarg més: cada una més recargolada que l'altra. No passa res, però. Ja se sap que sempre, en tots els països, i encara més en uns temps tan incerts, fluctuants i precaris com els actuals, hi haurà gent que, per malícia, per por o per ignorància, necessitarà apel·lar a grans conspiracions secretes i universals per explicar-se els desastres inopinats, els fets impossibles, els esdeveniments inversemblants que, cada tant, van assotant amb perfecta i metòdica crueltat les persones i el món. Per explicar-se'ls i, també, per sentir-se (entendre és fer-se fort) una mica més protegits. No passa res, doncs, és del tot normal: de maquiavèl·lics i supersticiosos n'hi haurà sempre i pertot. Així doncs, del que es tracta, sobretot, és de tenir-los controlats: perfectament controlats.

Les conspiracions perilloses

I precisament aquest és el problema greu d'Espanya. Que els conspiratius, no només no estan controlats, sinó que ocupen la meitat dels escons del Congrés dels Diputats i compten amb el suport encès d'una important majoria social. Diran el que vulguin els antiamericans professionals, que a Espanya abunden tant entre les files de la dreta com entre les de l'esquerra, però la diferència fonamental que hi ha entre un país constitutivament democràtic i un país que, de democràtic, només en té el justet perquè no se sentin trets de pistola pel carrer, és que els ciutadans del país realment democràtic que estan convençuts de les tesis conspiratives són una minoria antisistema, mentre que els que hi creuen (o encara pitjor: els que les fan servir per assolir els seus objectius) en el país democràticament postís, mancat o misèrrim són els polítics amb càrrec i teòrica responsabilitat, i una part de la gent suposadament normal del carrer.

Pensar-ho espanta; però és evident que el Partit Popular, que, després dels malignes atemptats de l'11 de març, va insitir a culpar ETA de la massacre tot i saber ja del cert que el veritable culpable era el terrorisme islàmic, està bastant més lluny del govern nord-americà actual (comptant fins i tot amb els seus errors imperdonables) que d'aquell antic govern d'un país europeu, elegit democràticament, que l'any 1933 va cremar el seu propi Parlament i va culpar-ne els seus adversaris polítics. És evident. I -Déu meu!- pensar-ho espanta.

Tots els homes de l'expresident. El cas Watergate, l'escàndol de les escoltes il·legals al quarter general del partit demòcrata que va provocar, l'any 1973, la caiguda del govern i la dimissió del president Nixon, és un dels exemples més evidents que ha donat la història que la democràcia nord-americana, a pesar d'infinits errors i infinites misèries gravíssimes i inoblidables, en essència és real, és forta i funciona. Recordarà (o sabrà) el lector que el diari que, durant més de dos anys, va anar traient a la llum pública les notícies (primer un breu, finalment un gran titular estampat a la portada) que acabaren causant l'escàndol era eWashington Post, encara en l'actualitat el diari conservador -republicà com Nixon- més important del país. I, segurament, també recordarà (o sabrà) el lector que, almenys aleshores, un dels dos joves periodistes que destaparen el cas, Bob Woodward, era un republicà convençut, i que, això no obstant, no va dubtar ni un moment ni a seguir investigant ni, en descobrir l'abast tan impactant de la notícia, en fer-la pública. No és que fos un heroi. És que era un gran periodista. Un periodista exemplar. L'influx del qual, és clar, a Espanya es nota ben poc.

PERE ANTONI PONS