Desarmaré el meu periodisme

La feina, generalment, em porta a escoltar-ne un bon feix, de discursos antonians. D'aquells que no he seguit amb les meves orelles, la premsa em fa la mercè que resumir-me'ls -més o manco, és clar, perquè davant d'un dissertant mai dues persones no escolten exactament el mateix, ni amb el mateix abast. Rar fenomen de la salut auditiva dels éssers humans!

Idò bé: enguany m'ha calat ben fondo un discurs que no vaig poder resseguir per mi mateix. Tant de bo, però, que s'hi ha fet una transcripció literal i completa damunt els papers. El va pronunciar la nit de la vetlla de la festivitat el bisbe titular de la diòcesi menorquina, Mn. Joan Piris, a qui -ho diré tot passant- tantes coses subtils, essencials, he d'agrair-li, a banda del discurs públic d'enguany. Estic al·ludint a la intervenció amb què acostuma de cloure's el sopar massiu que convoca Editorial Menorca, editora del diari insular del mateix nom. Aquest dia, i en aquesta circumstància, el prelat és clar que no deixa de parlar com a pastor de l'Església menorquina, però caldrà convenir que se situa, volgudament, en un punt més ampli que depassa l'àmbit concret de la comunitat cristiana. La paraula del bisbe Piris, potser, es fa general i intracomunitària. Aleshores es dirigeix expressament a allò que denomimam «opinió pública», per com les seves paraules hi apareixen esventades en qualitat de cap del Consell de Fundadors de la societat editora: un status que també encarna lligat indissolublement a la dignitat episcopal de la diòcesi menorquina. En el moment culminant, va cridar l'atenció de l'auditori per tal «que, com a ciutadà -conscient que també tinc una particular responsabilitat i representativitat social- manifesti una preocupació acompanyada d'un prec: ens hem de desarmar!». «Tots compartim la voluntat de fer desaparèixer la violència a qualsevol nivell, tanmateix tots anem massa armats per la vida..., i la violència verbal pot convertir-se en una arma de destrucció massiva. Quan xerrem d'açò -afegí encara, portant el nus del problema a casa nostra- solem mirar cap a d'altres d'aquí o d'enfora, però, modestament, pens que hi ha manifestacions orals o escrites que són massa polèmiques també a ca nostra, i enguany poden anar pujant de to. Tant de bo que tots puguem deixar de banda les paraules agressives, els gestos durs, les relacions fredes i tirants, acompanyades de prejudicis i sospites. Sí, desarmem-nos i procurem manifestar als altres els nostres punts de vista, les nostres intencions, desigs, sentiments, aspiracions i conviccions sense agressivitat. Els canvis que tots demanam han de començar per un mateix, i seria bo viure les nostres relacions exigint-nos més a nosaltres mateixos i essent més tolerants amb els altres».

Posat en aquest punt coral del text, he hagut de fer una parada en la lectura, i, de seguida, m'he preguntat: ¿quantes vegades he practicat un periodisme agressiu, armat de pistola? ¿Quantes persones he ofès amb un titular dur, amb una crònica pretensiosa, amb un paràgraf pedantesc i precipitat? Vint anys de professió donen per a madurar i temperar-nos. Esper que el temps no m'hagi passat debades. Maldaré enguany, en aquesta columna, de no posar-hi una sola bomba de destrucció massiva, d'escriure desarmat i d'imprecar la dispensa per tantes contribucions com hauré fet a les guerres de paper, sovint amb els mateixos efectes letals de les bombes i les bales que fereixen i maten.