Unes notes sobre Damià Pons

Podem dir-ne recent, encara, de l'edició de dos llibres de Damià Pons, El jonc i l'aritja (País, cultura, política) i Lectures i reflexions. En un context de producció cultural més estandarditzada, parlar-ne ara, més de tres mesos després de la seva publicació, constituiria un anacronisme desmesurat, perquè les coses van més de pressa. Aquí, entre infinitat de dificultats, de problemes i d'enfits, tenim també algun avantatge: en alentir-se tantes coses, podem considerar que una novetat conserva durant més temps aquesta condició. No sé si tot plegat fa olor d'excuses de mal pagador, però no hi ha cap deute a satisfer, que sàpiga, i servidor no tenc cap ofici que m'exigeixi les immediateses ni la regularitat del crític. Sigui com sigui, no es pot obviar que l'editor d'aquests dos llibres és Lleonard Muntaner, el catàleg del qual està fent, sobretot en els darrers temps, aportacions de primer ordre al conjunt de la literatura en català. No sé si escatimam reconeixements per maldat, enveja, ressentiment, avarícia o indiferència, però tenc la impressió que ni l'editor ni l'autor d'aquests dos llibres han rebut en aquest cas un tracte general adequat al seus mèrits. Servidor voldria assolir una mínima capacitat de convicció per induir el lector a incorporar aquests dos títols als prestatges de la seva biblioteca, no sense abans haver-los tengut una bona temporada al comodí o a sigui quin sigui el lloc que els faci avinents. Són llibres de profit, sens dubte, però són alguna cosa més: la seva aparició crec que fa visible la consolidació de Damià Pons com un referent indefugible en el panorama de les idees i en el de la crítica de la cultura al nostre país. Es tracta d'un fet que no hauríem de passar per alt, perquè una cultura sense aquest tipus de referents -el mot «autoritat» presenta connotacions indesitjades- no té garantida la transmissió dels seus valors. En una cultura de les característiques de la nostra, passen coses com és, per exemple, que ara a algú se li hagi acudit de preguntar-se per què Antoni Mus transita l'oblit; o que les novel·les de Jaume Vidal Alcover siguin tan males de trobar. Pot passar que un jove pintor illenc no hagi pogut conèixer adequadament la pintura del país, per la inaccessibilitat del gruix d'aquesta pintura. I no es tracta ara de plantejar la necessitat o no de mandarins de la cultura, de canonitzadors literaris o d'àrbitres del pensament. Però no es pot prescindir de persones capacitades per emetre judicis raonats sobre distints àmbits de la realitat cultural, persones el criteri de les quals ens ajudi a saber per quines rutes navegam, en què i com es transforma el país. Els dos llibres citats conviden a reconèixer Damià Pons com un dels intel·lectuals del país que contribueixen amb més encert a dotar de fites clares aquesta societat: perquè el seu judici, lluny del dogma i de la infal·libilitat, és molt lluny, també, de la banalitat dels nostres dies, es fonamenta en el coneixement i en la reflexió, i es divulga mitjançant uns mecanismes de transmissió no gens freqüents entre nosaltres. En les necrològiques en memòria de persones com Damià Pons, és un recurs ritualitzat lamentar que en el futur ens haurem de conformar especulant sobre què hauria dit amb motiu d'una o altra situació. Bé, idò això -més o menys.