Miquel Payeras

El misteri de les rebaixes de roba

Miquel Payeras10/01/07 0:00

Ahir tots els diaris vénen farcits de l'afluència popular a les botigues que iniciaren el període hivernal de rebaixes. Segons coincidien a afirmar totes les patronals comercials, l'actual temporada de tardor-hivern ha estat molt fluixa i les esperances empresarials se centren en aquestes setmanes de preus més barats. Amb l'objetiu de «salvar» el que consideren uns mesos força dolents en les vendes a causa d'una meteorologia adversa als seus interessos. És a dir, que com que ha fet més calor del que era d'esperar per aquestes dates, la roba d'abric no s'ha venut. D'aquí que, com deien tots els representants de les patronals i de grans superfícies, tenguin els magatzems plens de gènere, el qual han de treure a un preu molt rebaixat, fins i tot arribant al 60%. S'imaginen vostès una activitat econòmica que consisteix en el fet que se produeix un mercaderia de temporada, la qual el venedor ha de comprar durant l'estiu per valor ics per treure-la a la venda durant sis mesos -tardor i hivern- i, com que la meteorologia no hi ha acompanyat, gairebé tot el gènere queda en les prestatgeries i els magatzems, de forma que a la meitat del període s'hagi de treure a la venda amb importants rebaixes del preu, que arriben fins al 60%? I s'imaginen, a més, que si fa no fa això passi quasi cada any? No, no s'ho poden imaginar perquè la conclusió a la qual haurien d'arribar és que aquest negoci està en mans d'una gent sense coneixement. Tan poc de coneixement tendria que, fort i no et moguis, cada any cauria en el mateix error. De manera que en un parell de temporades els negocis haurien d'estar tancats, per fallida. Ja que és impossible que, en una mínima lògica de mercat, puguin sobreviure. Però no passa així. Al contrari, com una mena de tradició cada any assistim a les mateixes posades en escena. De la qual cosa cal deduir que ens enganen de qualque manera.

D'entrada no s'entén que a meitat d'una temporada s'hagin de fer rebaixes per treure gènere que ha «quedat» emmagatzemat. El lògic és que se tregui quan acaba o és a punt d'acabar la temporada. Pel cas, el març. Quan encara se pot emprar i sobretot s'usarà per a la següent estació d'hivern. Aquest era el sentit original de les rebaixes, no fa tants d'anys. Si ara se fan a meitat de temporada, és que alguna trampa ens posen. No serà que, més que produir mercaderia per vendre-la a preu diguem-ne «normal», se produeix per vendre-la a sobrepreu i la rebaixa és, en realitat, el preu que hauria de tenir en condicions normals?

Per seguir amb el misteri, com és possible que se produeixi un gènere tan poc adequat a les condicions meteorològiques en les quals viuen els consumidors que han de comprar la mercaderia de temporada? Vull dir que no és lògic que un sector econòmic tan potent, com el del teixit i el comerç, s'equivoqui de lloc, gent i temps cada any. I no passa ara, només. Com és possible que ens ofereixin roba d'abric a finals d'agost i setembre, si els indígenes, en aqueixes dates, anam a la platja? Com és possible que el març ens ofereixin roba d'estiu, quan -si més no fins l'any passat- a tal època fa un fred que et fa estrènyer el culet, encara? Pot passar un any, o dos, que productors i venedors s'equivoquin. Però no cada any, que és el que passa.

És obvi que el negoci de la roba i el comerç voldria canviar la climatologia, més que no El Niño i el Canvi Climàtic tots dos junts. Però com que no pot, ens vol canviar els nostres hàbits de compra de roba. No fa moltes dècades, a Balears tothom sabia que el temps el marca més el nord d'Àfrica que no El Corte Inglés. I la gent se vestia, i vivia, en conseqüència. Ara no. Ara ens ho marca El Corte i tota la indústria de la moda. Cosa que no és dolenta ni bona, sinó simplement diferent de com era. Res a objectar-hi. I naturalment que la resta de comerços tenen tot el dret del món a seguir la moda imposada. El que no és gens lògic és que el sistema econòmic del tèxtil i del comerç de roba s'hagi muntat una ficció climatològica i que quan aquesta li falla -uasi sempre- tot siguin plors i drames perquè el «teixit comercial propi» està ferit de mort per mor de no sé què i reclamin ajudes i subvencions públiques. No seria més natural, lògic, barat i just per a tots que senzillament espavilassin i ens oferissin el que necessitam quan ho necessitam?