Vaig escriure divendres passat de la III Trobada de glosadors, celebrada a Menorca el 10 i 11 de novembre passats i em referia a la presència de tres representants dels més coneguts d'entre tots els poetes orals improvisats hispanoamericans, mítics ja, gràcies a la ploma de José Hernández (1834-1886). Són els payadores de la Pampa, els gauchos, que el Río de la Plata no separa sinó que uneix, «hermanando dos banderas / debajo de un mismo canto». Com a exemple d'aquesta germanor entre les terres planes del Brasil, Uruguai i Argentina, Marta Suint va recordar que precisament dia 10 de novembre ells celebren cada any eDía de la Tradición, commemorant la data en què va néixer Martín Fierro, quan J. Hernández va començar a escriure, al Brasil, el gran poema nacional; el va continuar a l'Uruguai i el va acabar a Buenos Aires.
Un dia van demanar al gran payador Carlos Molina com havia de ser un bon poeta popular i la seva resposta és vàlida per a tothom que en pretengui. Ha de ser un enamorat de la cultura -conten que va dir-; però no en cap cas «un ser culturoso», sinó un profund coneixedor de la cultura més essencial del poble, per així poder transmetre-la, i, a més a més, no ha de deixar de tenir viu un fort esperit crític amb la voluntat d'esdevenir la veu dels que han estat sempre callats.
Si no vaig errat, ells anomenen payada a la performance repentista, duel poètic en dècimes, sextetes (iguals a la nostra glosa de sis mots), octavetes (gloses de vuit mots), o coples assonantades, acompanyades per la guitarra (una altra de les semblances amb el glosat menorquí, però interpretades preferentment a ritme de milonga, encara que també de vegades ho han estat a ritme de cielito -forma primitiva-, havanera, cifra, vidalito, estilo i vals).
Els payadores actuals a l'Argentina són defensors d'aquesta tradició secular que els ha fet cèlebres i han passat de ser simples gauchos, que cantaven en la soledat oberta de la Pampa, a ser professionals de la payada. Ho saben, però afirmen que «se cobra por un trabajo, mas no se vende una idea». Els gauchos payadores apel·laven a la voluntat del públic, però mai amb una actitud mendicant.
La dècima improvisada de l'Argentina pot ser interpretada, com he dit, de dues formes: a ritme de milonga, lent, però sense interludis musicals, repetint el primer vers i fent petites pauses darrere els versos 4, 6 i 8, amb l'acompanyament puntejat de la guitarra (com ho fan també a Xile i a Uruguai); o en milonga, però a un ritme més viu, més ràpid, però sense interludis musicals, amb una pausa marcada després del vers 8 (fins aquí la guitarra punteja; a partir d'aquí rasca), de manera que els versos 9 i 10 són quasi recitats, amb molt d'èmfasi.
Si analitzam la projecció i la importància dels payadores per a la cultura argentina, crida l'atenció la seva influència sobre el tango, aquesta manifestació musical universalitzada a mitjans del segle passat. «Los payadores son los padres del tango -escriu Martha Suint en una ponència llegida el 1995-. Los primeros poetas tangueros fueron payadores. Tal es el caso de Àngel Villoldo, autor de El Choclo, primer tango en la historia y que fuera estrenado como 'canción orillera', por temor a la censura. Pascual Contursi, Celedonio Flores, y hasta el mismo Carlos Gardel, son algunos de los nombres hermanados al canto repentista».
Aquesta rellevància cultural de la payada dins de la cultura musical argentina és molt significativa per a la història de la poesia oral improvisada -no només a Iberoamèrica-, per tot el que implica de «deixondiment» conceptual, amplitud de punts de vista, desmitificació del món rural, agrafia (o sigui, el fet que aquestes creacions no siguin escrites) -amb una paraula, gauchismo- i d'altres signes que caracteritzen i tipifiquen (més ben dit, topifiquen, el fan tòpic) aquest art.
D'ençà que vaig descobrir, de ben jove, el famós poema de José Hernández Martín Fierro, en vaig quedar enlluernat i moltes vegades n'he rellegit fragments. N'hi ha un particularment il·lustratiu, que serveix per entendre els vicis de funcionament de la justícia tant a nivell local o nacional com a nivell global i universal quan els magistrats pensen més en els partits o les persones a qui «deuen» el seu nomenament que no, en canvi, en el seu mandat de defensar l'interès públic d'acord amb la divisió de poders... En fi, que el principi d'independència judicial, que és una de les senyes d'identitat de l'Estat democràtic, queda molt mal parat a simple vista a tenor de les notícies que sovint llegim o sentim pels mitjans de comunicació. Que les interferències polítiques damunt la Justícia no es donen, evidentment als jutjats d'instrucció, sinó a les Audiències, als T.S.J, a les altes instàncies... Que, tot plegat sembla fer bones les sentències d'un gaucho en el poema de José Hernández de què acab de fer esment. Quan Martín Fierro demana a «El Moreno» que li expliqui què és la Llei, aquesta és la resposta que li dóna en sis sextetes o gloses amb el primer vers lliure:
1) «Dende que elige a su gusto,/ lo más espinoso elige;/ pero esto poco me aflige / y le contesto a mi modo: / la ley se hace para todos / mas sólo al pobre le rige.
2) La ley es tela de araña / -en mi inorancia lo esplico-. / No la tema el hombre rico, / nunca la tema el que mande, / pues la ruempe el bicho grande / y sólo enreda a los chicos.
3) Es la ley como la lluvia: / nunca puede ser pareja; / el que la aguanta se queja, / pero el asunto es sencillo: / la ley es como el cuchillo: / no ofiende a quien lo maneja.
4) Le suelen llamar espada / y el nombre le viene bien; / los que la gobiernan ven / a dónde han de dar el tajo: / le cai al que se halla abajo / y corta sin ver a quién.
5) Hay muchos que son dotores, / y de su cencia no dudo;/ mas yo soy un negro rudo / y aunque de esto poco entiendo,/ estoy diariamente viendo / que aplican la del embudo».
José Hernández, que va morir a l'Argentina l'any 1886, no podia sospitar que les paraules per ell escrites serien tan vivament actuals no sols a Espanya o a l'Argentina, sinó a tot el món sencer.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.