Requalificar Portugal

Josep Maria Llauradó06/10/06 0:00

Hem de requalificar Portugal. Aquest és el nou projecte, i l'únic, que pot revitalitzar la política espanyola i reviscolar l'ànima exsangüe dels ciutadans. Tot va començar fa un parell de setmanes -en realitat és una represa, perquè Espanya i Portugal ja van compartir rei i fisc entre 1580 i 1640- amb una enquesta que el diari lisboeta El Sol adreçà a llurs lectors: el 28% acceptarien de bon grat unir-se a Espanya (no sabem si l'enquesta els oferia més alternatives), i fins un 97% estan d'acord que la unió afavoriria el desenvolupament de Portugal. Els ressons d'aquest resultat, després de passar per Madrid, tornaren a Portugal, i resulten ser molt més favorables a la unió del que revelà inicialment l'enquesta. El projecte ha estat celebrat per les majories socials portugueses i per la intel·lectualitat espanyola (per una part, si més no), que ràpidament ha alçat la veu per donar la benvinguda als germans portuguesos. La tradició espanyola inclou la germandat amb bona part de la humanitat (els propis espanyols, per començar, i així mateix els sud-americans i centre-americans, els portuguesos, andorrans i francesos, els àrabs -amb matisos-, els magribins i altres grups del nord d'Àfrica, els filipins, els palestins, ...), i així ha de ser, i Vicente Verdú no ha fet més que recordar-nos-ho amb entusiasme: «'A la fi un projecte col·lectiu amb el qual il·lusionar-se després de molts anys de regrés al particularisme (regional, polític, professional) de la seva Espanya invertebrada i el retrat del qual vivim en una segona i actualitzada edició!». Els portuguesos, doncs, a més de bona gent, han esdevingut sense saber-ho guia cap a la universalitat, i el catalitzador de la bona política que els ciutadans espanyols havien descurat en els últims decennis, ofuscats pels particularismes i per una espessa boira que els impedia d'adonar-se quin és l'únic nacionalisme correcte i assenyat. L'entusiasme és d'un tal calibre que el programa ja s'explica transvestit en crua metàfora biologista, un nivell de concreció que només s'esdevé ocasions excepcionals : «¿Un cos amb els portuguesos? No es coneix un projecte més excitant per a l'ofegant present polític espanyol que l'airosa copulació amb els portuguesos. Front a la tabarra de les secessions, els trets de les autodeterminacions, els grillons de les etnovisions, un enllaç descansat i liberal on la mescla promouria un procés metabòlic tan imprevisible com animat, força coincident amb la cultura general de l'entreteniment i contra el refregit del particularisme regional o «nacional».

L'argument més entusiasta d'aquest entusiasme sense parió és la lliçó que la unió amb els portuguesos significaria per als nacionalistes perifèrics a la Meseta. Se'ls ha repetit amb tanta insistència que les fronteres europees són inamovibles que qualsevol moviment en altres zones del planeta els provocava angúnia i llàstima («mira'ls, ni tan sols tenen unes fronteres indelebles»), a part que han comprovat amb contradicció que al cor d'Europa i al perímetre les fronteres s'han diluït sense gaire calamitats. Molts d'aquests canvis han estat ajustaments culturals o solucions demorades a velles imposicions, però ara que la cultura ja no interessa gairebé ningú (i en qualsevol cas, ara que la cultura s'ha ben divorciat dels programes polítics) i que les reclamacions històriques culminen en la petició de xifres concretes, l'únic contingut del projecte de copular amb els lusitans ha de ser requalificar el seu país. Llanci's el projecte a les taules rodones dels lectors de Pessoa, als membres de les associacions d'amics del cinema o als gastrònoms i la idea fracassarà d'immediat, com una deriva romàntica del passat. Ara bé: doni's el projecte a la taula dels constructors, ofereixi's als promotors la possibilitat de reaqualificar tot un país d'una mida mitjana (què és això, comparat amb la pràctica de redibuixar urbanísticament un parell de bocins d'un municipi), i el projecte serà un èxit, i una realitat immediata i visible fluirà des d'aquella il·lusió que avui ennuega els cors a ambdós costats de l'(efímera) frontera del Duero. És cert que han aparegut algunes crítiques al projecte (en aquests fòrums on tothom pot contribuir a qüestions tan candents com ara «S'ha de castigar el mecànic responsable de la rosca del monoplaça d'Alonso?», o «Creus que ETA trencarà la treva?», o «Quin personatge de Miami Vice és el teu preferit?»), ments sense visió de futur que escriuen: «Sempre que no hagi d'aprendre portuguès, m'és ben igual», o «I després demanaran un estatut i voldran ser independents, i vés a saber si s'enduen Galícia», o «Portugal és hipercutre i depriment i només ens estimen per interès», però la marxa de la història és imparable, i bé prou que ho saben els que hi ha convidat ja a una posterior unió amb algun país sud-americà. La pàtria ibèrica ens crida, i hem rebut l'avís que els portuguesos no són nacionalistes ni autonomistes. Vius, doncs.

Josep M. Llauradó, escriptor