És ben possible que ell encara no ho sàpiga. És un home d'acció, té una necessitat vital de resoldre-ho tot en acció. I no és cap altra cosa la seva pràctica de l'art. Hi ha etapes de la seva carrera en què l'obra transmetia, primer de tot, un sentiment d'exaltació de la feina com a font generadora de la pròpia obra. L'home d'acció és present en tota la carrera de Vicenç Ochoa(*), tant si és perquè l'obra se'n proclamava expressió hegemònica, com si és perquè el seu relat anava en aquesta direcció. Sigui com sigui, els homes per als quals l'acció és causa i efecte de la seva vida, sovint necessiten temps, llunyania, per descobrir en els seus fets una part del sentit que tenen.
En el sentit de l'obra que ara exposa Vicenç Ochoa, hi ha una part que per al pintor és clara. L'obra té uns components explícits d'aventura, de trama, de peripècia «físiques», exteriors, mensurables, que no poden provenir d'altra lloc que no sigui un pla prèviament establert. La mateixa elaboració de l'obra ho confirmaria irrefutablement.
El viatge, el fet físic de traslladar cos i ment d'una banda a l'altra del món, perquè ara comença a tenir sentit per a una part de la humanitat la profecia «heretaràs la terra». El viatge, que, segons Vicenç Ochoa, té a veure amb una forma activa de coneixement, no sols del lloc de destí, sinó -sobretot?- del punt de partida, sobre el qual assoleixes els beneficis d'una visió amb una perspectiva que la quotidianitat et negava. El viatge com a estratègia per re-cartografiar països i coses, persones, cultures: en tornar, res no és al lloc on ho deixares, ni tan sols l'estultícia.
No és una feina a l'abast de l'artista dispers tenir cura d'aquests i d'altres factors que intervenen en l'elaboració de l'obra, conscientment ampliada pels missatges, possiblement xifrats, continguts en les paraules que, aquí i allà, juguen a disfressar-se d'una altra cosa amb les mateixes lletres, «volar, volar, valor...», «air, ira, ria», un joc no tan innocent o casual -simple ocurrència- com per ventura algun espectador poc atent podria pensar, car aquest transvestisme de les paraules en realitat ens parla de l'angoixa i de la joia, del desig i del coratge, que ens menarien a sinonimitzar viatge i vida.
L'espectador no s'ha d'inquietar si descobreix en aquestes obres altres veritables raons de ser, tot i sospitant que l'artista no sap encara que les hi ha vessat -misteris i privilegis de l'art. Si l'artista ha tingut més cura de fer explícites unes raons, també és cert que ens ha deixat uns vastos territoris perquè l'espectador els transiti mirant d'encerclar-hi uns fruits l'existència dels quals no apareixen en cap indicació prèviament i conscientment oferta per l'artista. I, al capdavall, aquest territori sempre és el més fèrtil. A una primera presa de contacte amb aquest territori ens hi menarà la recerca en aquesta obra d'una generosa retòrica al·lusiva al viatge interior, finalment l'objecte, no sempre conscient, de tot gran viatge. Però, sobretot, en el cas de Vicenç Ochoa, notòriament, la trama s'inscriu, a més, en la fecunda tradició del viatge com a ritus expiatori, de purificació. La Compstel·la de Vicenç Ochoa pot ser Mèxic, l'Havana, pot ser qualsevol punt del planeta. Però allò que dóna consistència espiritual a aquest viatge és que qui es creu viatger amb un cert batec nòmada, és, sobretot, un peregrí, per a qui la vida, sense els camins i la renovació dels horitzons, esdevindria una terra erma.
(*)Exposició a Can Fondo, Alcúdia (darrera setmana)
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.