Valenta gràcia!

No ho sabem. Els analistes no es posen d'acord. Uns diuen que la tradició es perd dins la boirina del temps, que és una manera de no aclarir res, o de difuminar orígens no excessivament púdics, com la noblesa de certs personatges villalonguians. D'altres la remunten, com aquell qui diu, a fa quatre dies quan un cabra salvatge va avisar els habitants d'aquesta noble ciutat, en el segle XVII, de l'arribada de les tropes d'Oliver Cromwell. Sigui com sigui, la cosa no va de verbes, i el boc és en el bon sentit de la paraula, i sense que el mot sigui gaire despectiu, un autèntic bocarro. Setanta centímetres de cornamenta crec que ho poden ben testificar.

Tanmateix, aquesta coronació no deu deixar de ser per al pobre animal una autèntica murga. El tenen encamellat dalt d'una plataforma de quinze metres, en una gàbia o tancat especial. I això sí, l'alimenten com si fos una emperadriu austríaca: cacauets, herba tendra... etc. Avui, si no hi ha res de nou, el boc, després d'haver-se mirat la festa des de les altures i haver contemplat la fauna humana, serà alliberat al bosc i recobrarà la seva qualitat intrínseca d'animal indòmit.

En un bon principi he pensat quina correlació podria tenir aquest esdeveniment en la nostra illa. M'he posat a pensar: si nosaltres haguéssim d'entronitzar algun animal que ens sigui representatiu, quin podria ser? M'ha estat difícil trobar una resposta, perquè la darrera au indòmita que senyorejà per aquesta terra degué quedar fossilitzada al poema de Costa i Llobera, Als joves. Bé, si no hi ha animal, potser podríem trobar algun altre element distintiu: jo què sé: un gerricó brodat de Felanitx, o un siurell cabaneter. Però no, l'essència d'aquests elements, en el seu estat més pur, és servir d'ornaments, ser accessoris, mentre que la naturalesa del boc és campar-se-les amples pels boscos. En toc cas, el nostre boc indòmit hauria de ser un mutant, una mena de mixtificació androminal de grua, asfalt, bloquet i totxana, com un mena de repastament dels quatre element bàsics, que deien els antics. Car per uns dies a l'any, el dia que toca fer festa ecologista, com ara toca anar a na Cirer tota compungida, canya amb la mà, a la romeria de Sant Bernat, aquest element seria entronitzat dalt d'un cadafal mentre els seus veneradors, mig ebris i ballant raps i rops o rups transvestits de hip-hop, farien al·legats a la vida natural, al bucolisme, al primitivisme, a les mates i als cabrers. I al cap de tres dies, com li passa al boc irlandès, aquest mutant seria alliberat del cadafal i tornaria a senyorejar a lloure pel boscam illenc fet d'autopistes, urbanitzacions, construcció desmesurada en un tot inclòs de vergonya. Faria valer, el mutant, la seva cornamenta per mostrar la seva autoritat, el seu regnat destructiu.

Ara que, també, aprofitant la pardaleria estiuenca podríem obrir un concurs per nomenar el bocarro d'aquesta terra... Però potser ens portaria complicacions i val més deixar-ho estar... Tornem al boc irlandès: valenta gràcia no volguda que li fan. Ara bé, molts dels humans voldrien aquesta llibertat vigilada per tal de sentir-se reiets del mambo. I no només parl dels clients de «Gran Hermano» i anàlegs sinó de molts que sacrifiquen la llibertat per viure dins un corralet encimbellat. Segurament els bocs no tenen atacs d'egolatria....