El portaveu

Si l'Estat espanyol perdés políticament Àngel Acebes per ventura ens trobaríem, Déu no ho vulgui, davant una catàstrofe de dimensions inqualificables. L'Espanya del garrot i l'espasa, de la disciplina i l'ordre, de la fe i les conviccions eternes estaria en perill sense altaveu, sense aquell que fa possible que identifiquem el missatger amb el missatge. La seva presència, d'Acebes s'entén, acompanya i alimenta la nostra forma d'entendre i de valorar allò que passa o podria passar al nostre entorn més immediat. Acebes és un geni previsible, un antiirritant, un antídot contra el mal humor, un element necessari per una societat malalta i en descomposició. El seu somriure transparent legitima de forma sostinguda un discurs cada cop més ponderat. En moments puntuals de la història recent hem pogut constatar, a diferència d'allò que es comença a denominar la síndrome Zidane, que no l'afecta la por escènica i que té una capacitat extraordinària per reproduir un missatge mecanitzat. Un missatge amb creativitat, amb ritme i amb gust que acaba convencent els auditoris més resistents. Aquest geni popular té una simpatia il·limitada pel País Basc, un estat associat del qual n'és un dels seus principals promotors. La seva empatia amb ETA és de tal magnitud que, com els enamorats, el sentit de tot allò que gestiona està condicionat per les emocions que li produeix aquest grup de ciutadans il·lustres. Ha convertit ETA, Batasuna i el basquisme, en general, en horitzó de la seva vida política.