Avortament

Dilluns passat aquest diari dedicava un bon reportatge a les dades d'avortament a les Balears. Segons aquest reportatge l'any 2005 es practicaren 2.480 interrupcions d'embaràs; de les afectades, un 50% eren al·lotes menors de 20 anys. Fins aquí la informació. Davant aquesta notícia la primera reflexió que em vaig fer és que s'havia legalitzat l'avortament i jo no me n'havia temut. Pensava que, encara avui, l'avortament era un delicte excepte en uns determinats casos molt excepcionals (violació, malalties...). La realitat però, i les dades així ho confirmen, és que la llei i la societat viuen en aquest tema en mons diferents. Perquè de les comprovacions fetes em sembla que la situació legal és la mateixa. És a dir, estam davant un tema en què la pràctica col·lectiva i la valoració social real van per un cantó i el tipus penal per un altre. I més enllà de la qüestió legal, resulta que no hi ha cap persona ni grup que reaccioni davant les dades fetes públiques. Sembla que tothom considera com allò més normal els números explicitats. El que em fa gràcies és que la lògica ens diria que les lleis s'haurien d'adaptar i modificar. Les lleis serveixen a la societat i com que les societats evolucionen, per definició les lleis han d'anar mutant i canviant, recollint les evolucions. A ningú se li escapa que si s'introdueix la qüestió a l'àmbit de la política hi haurà conflicte; començaran a sortir els teòrics defensors de la vida, els antiavortistes, l'església i els seus bisbes que només perdonen els terroristes que arriben a caps d'estat, i sortirien moltes altres herbes. Aleshores, molta gent s'escandalitzaria de les dades, es farien declaracions i manifestacions i tots els espectacles pirotècnics necessaris. Hi ha una retòrica que criminalitza l'avortament, tanmateix aquesta retòrica és simplement discursiva. La majoria de les persones que vivim en aquesta part d'Europa entenem perfectament, per posar un cas, que una nina de quinze anys pugui avortar. De fet, els mitjans de comunicació ens diuen que ho fan, i l'apatia general amb què es rep la notícia, ens assenyala el pensament majoritari. El que passa és que aquest pensament no resulta convenient que sigui verbalitzat jurídicament; perquè si es verbalitza jurídicament els que ara la notícia no els fa ni fred ni calor, es començaran a estirar els cabells. I el que em sembla més trist són precisament aquests muntatges que no tenen cap fonament ni gruix; muntatges que són, més aviat, maniobres de distracció. El debat públic en aquestes contrades de vegades resulta excessivament el·líptic i poc clar. Les organitzacions polítiques i cíviques han de defensar posicions comprensibles i transparents. El que succeeix és que massa sovint s'utilitza un argument per aconseguir un resultat que té poc a veure amb la motivació emprada. Per exemple el decret de trilingüisme s'ha aprovat, teòricament, per potenciar el domini d'una tercera llengua però el seu resultat serà, bàsicament, una disminució de la llengua catalana a l'escola; i qui empeny l'aprovació ho sap perfectament. Els qui s'oposarien o s'oposen a la legalització de l'avortament no ho fan perquè hi hagi avortament, sinó per una voluntat de desgastar el rival electoral o per una moralitat puritana que és pura façana. En aquestes condicions el debat públic es perverteix, perquè es mesclen ous amb caragols amb la voluntat d'embullar i aconseguir l'efecte sense que es noti la decisió. Aquesta manera d'actuar és impròpia de sistemes democràtics oberts i lliures. La interrupció voluntària de l'embaràs és una pràctica comuna als nostres dies i en països de les nostres característiques. Ens podem continuar fent els sords, podem romandre en la paralegalitat, i podem sortir per la tangent. Si així ho feim segurament el resultat serà més o manco el mateix, però demostrarem que vivim a una societat immadura i incapaç d'assumir la seva evolució per contradictòria i estranya que sigui aquesta evolució.