Pere Fullana04/06/06 0:00
TW
0

Compartesc alguns matisos del revisionisme historiogràfic espanyol i liberal, sobretot en tot allò que fa referència a la dificultat d'integrar i no aïllar la dreta durant les escasses conjuntares democràtiques. Així mateix, tinc dubtes profunds sobre la culpabilitat d'aquestes actituds excloents i sectàries que han caracteritzat les democràcies espanyoles de la modernitat. Des de 1812 hem tingut oportunitats suficients per consolidar un liberalisme tolerant, però gairebé sempre que existiren conjuntures favorables el sistema mateix es dedicà a fer malbé tot allò que hauria pogut significar una aposta estable i sòlida d'entesa. Els diversos models polítics que posà en pràctica el liberalisme espanyol gairebé sempre acabaren enfortint cultures d'exclusió, unes cultures que han tingut tants matisos i manifestacions com volgueu. La confrontació no és únicament entre tradició i revolució, entre conservadorisme i liberalisme, entre dreta i esquerra, entre republicans i monàrquics, posicionaments acarats que han persistit; també n'han existit d'altres de cultures d'exclusió relacionades amb el territori, els particularismes antropològics i la fragilitat de les polítiques nacionalitzadores de l'Estat.

El tractament mediàtic sobre la mort d'una andalusa popular ha posat de manifest aquests dies, una vegada més, la complexitat d'allò que alguns persisteixen a anomenar Espanya. Mentre les masses es manifestaven al carrer, la majoria es quedava a casa i enfortia la seva convicció que aquesta icona no era la seva, ni s'identificava amb un model de ciutadania d'aquestes característiques. Tot plegat no és un problema de dretes i esquerres, és la tragedia de seguir catalogant tothom en un únic inventari d'espanyolisme, un inventari en el qual només hi caben uns i n'han de sortir els altres.