Guillem Frontera30/05/06 0:00
TW
0

Una de les sensacions que envaeixen l'ànim de l'espectador -Casal Solleric, exposició d'Alceu Ribeiro-, i una de les més vitalitzants, té a veure amb la capacitat del pintor per dir-nos amb la seva pintura d'on ve cada pinzellada. En l'obra de Ribeiro hi conflueixen molts de camins, i el pintor ens en mostra amb orgull cada traçat, sense ostentar falsos trencaments ni dubtosos trets d'originalitat. Davant d'aquestes obres, l'espectador no sent el desassossec que tants d'artistes cerquen provocar mitjançant els ardits de l'arbitrarietat o altres efectismes gratuïts. Ans al contrari, s'integra en un món en el qual tot convida a concentrar-se en lo substancial. En el seu univers diríeu que res no hi és sobrer, que res no hi cerca l'aprovació fàcil, que en cada pam de pintura hi ha molt més de suggerit que no d'explícit, i que una poesia, ara encalmada, suara encabritada, posa el seu alè en totes i cadascuna de les obres, aquest alè indispensable perquè l'art les faci permeables a la nostra mirada: tant és així que només amb un esforç sobrenatural aconsegueix excepcionalment que aquesta llei no s'acompleixi.

L'obra d'Alceu Ribeiro és una de les més sòlides del nostre panorama. No li ha estat fàcil arribar al reconeixement públic. Per més que aquesta sigui una qüestió no primordial en la vida artística, té molt a veure amb la presència de l'artista en aquest panorama, i aquesta sí que és una qüestió essencial. L'aïllament total del pintor implica també l'absència de diàleg de l'obra amb l'espectador, que pot tenir conseqüències greus, que van des de l'encarcarament fins a l'abandó de tota pràctica artística. Ribeiro ha hagut de batallar molt -la seva gran arma, la constància- per ser escoltat, en un context no gens favorable. Alguns factors personals i la seva actitud davant la pintura, àdhuc la pintura mateixa, durant molts d'anys li han estat obstacles a l'hora de temptejar la comunicació amb el públic.

Ara, en un moment afortunadament més lliure de complexos i de neguits, el context li és més propici. Aquesta exposició proclama uns valors dels quals ja no podem prescindir en tant que societat que es vol culta. No trobareu cap pretext per ignorar-los ni per ajornar-ne la consideració. És un exemplar viu d'una tradició mil·lenària, i arriba per dir-nos que l'artista ha d'aportar elements de continuïtat en el temps i ha d'obrir camins d'accés a una història que es fa cada dia.