Miquel Payeras

Estatut: allà on n'hi ha...

Miquel Payeras26/04/06 0:00

Si algun lector se va sorprendre desagradablement diumenge passat en veure als diaris que la reunió per a la reforma de l'Estatut celebrada dissabte havia fracassat, doncs hauria tengut raó, per a la sorpresa, però no gaire. Perquè no va ser molt diferent al que ja han posat en escena, els nostres mai no suficientment ben valorats actors del teatre costumista regional, tantes altres vegades. Era un fracàs anunciat. Tot i que, facem una mica d'autocrítica, els mitjans de comunicació tendeixen a voler creure que són grans actors i que brodaran la representació. Recordarà el lector el que titularen tots els mitjans el dia 12 d'abril, l'endemà de la reunió que fracassà i que tanmateix tots els participants -els partits amb representació- valoraren com un èxit perquè quedaven que se tornarien veure -dissabte- per aprovar finalment el que no havien aconseguit aprovar des de fa mesos, des de l'inici del procés que, en realitat, mai no ha començat. Anunciaren el segur, segur acord. En públic, ho deien. I tots els mitjans transmeteren les paraules oficials. Els periodistes, però, sabien que fracassaria la de dissabte a l'igual que les anteriors. En aquesta permanent representació cutre que és la política provincial, els periodistes massa sovint estam fent no de crítics de l'escena, com se suposa que és la nostra obligació, sinó de mers transmissors dels interessos dels professionals de la política. Interessos que se redueixen a un en la major part dels casos: seguir essent-ho, i, per tant, si cal dir blanc ho diuen, si negre també, i si han de dir les dues coses amb trenta segons de diferència, cap problema. Això sí, en privat te conten el que de veres pensen. Però com que transmetre això els mitjans no ho veuen políticament correcte, doncs, vostès, llavors, llegeixen i escolten el que sí ho és. I així és com hi ha sorpreses. Com la de dissabte. Tot i que no n'hi havia ni un, dels protagonistes, que no sabés que acabaria com acabà, i tots els periodistes n'eren perfectament conscients.

Al capdavall, aquesta farsa de la reforma de l'Estatut -que no sé com acabarà ni m'importa un rave, val a dir-ho- està exactament com estava el primer dia després de la victòria del PSOE a les eleccions generals. Totalment trucada. Aquí no hi ha cap procés reformador en marxa. No ha existit mai. Tot ha estat una posada en escena amb un nivell de qualitat propi de la que aquí és ja l'habitual representació d'una estranya mescla d'òpera bufa, teatre de l'absurd i obra del costumisme regional protagonitzada per aspirants a actors dominicals de parròquia. Amb la pretensió de voler-nos fer empassar el nyarro com si fos sublim art escènic. O, almanco, de qualitat estàndard, com el català. Ni per aproximació, ni per casualitat, ni per intenció excepte dels pobres del PSM que són -per ventura amb EU-Verds- els únics que s'ho creuen, però que per òbvies raons no tenen cap possibilitat d'incidir en res de l'obra.

Bé, i com està ara tot, que és igual a com estava? Mirin, perquè existesqui un procés de reforma estatutari el primer que cal és que aquell que l'ha de dirigir, i sense la clara voluntat del qual no hi ha reforma que valgui, que digui què vol. En el nostre cas és el PP i el Govern. Però a que no hi ha ningú que sigui capaç de recordar una proposta clara, tancada i tècnicament seriosa que hagi presentat per reformar l'Estatut? No, perquè mai no ha existit. Tot ha estat un qui dia passa any empeny, amb només una intenció: engrunar el PSOE. Amb l'afegit diferenciador respecte d'altres èpoques -com la de 1991- que ara els socialistes disposen d'un ample marge d'actuació degut que la seva direcció nacional està disposada a acceptar reformes, quan abans no era així. La representació del PP s'ha hagut d'adaptar. Mai no dient què vol sinó canviant sobre la marxa les reivindicacions en funció de la situació política i les seves necessitats de partit, que esdevenen allò substancial. Mentre que la reforma no és que sigui secundària sinó exactament marginal. Hi haurà reforma? Ni en Matas ho sap. Quan ell, el seu Govern i el seu partit sàpiguen el que volen, poden voler i fer i ho diguin, aleshores per ventura... I davant d'aquest cutre espectacle, per què l'oposició li segueix el joc i no se planta d'una vegada? Doncs perquè, no ens enganyem, els actors opositors estan a l'alçada dels protagonistes. En el fons, perquè, com passa en el teatre regional costumista, allà on no n'hi ha que no n'hi cerquin.