Un afer de solidaritat

El Banc d'Espanya alerta sobre la falsedat d'una de les veritats absolutes que arrelen en el panorama de la quotidianitat i que tant poden ser abonades per la ingenuïtat idealista com pels interessos més obscurs. El Banc d'Espanya ja ha dit que la immigració no garanteix que al calaix hi hagi duros per pagar les pensions. El problema persisteix. Els contingents d'immigrants només l'ajornen lleument. I és que no hi ha manera de situar les coses en el camp de la realitat. La immigració afavoreix en primer lloc i sobretot una part de l'empresariat, que així disposa d'un mercat de mà d'obra que, per la seva sobredimensió, es condemna a ser molt poc reivindicatiu. Una altra veritat absoluta és que els immigrants només fan les feines que els nadius ja no volem fer, però aquest és un altre sofisma maligne que manté una franja de l'ocupació en un estat salarialment denigrat, fet que n'impedeix la valoració social. A qualsevol punt d'Espanya trobaríem persones disposades a fer qualsevol feina si el salari fos digne i contrarestàs la manca de prestigi del rol laboral. És obvi, d'altra banda, que la immigració de mà d'obra, per qüestions elementals -diferents cultures d'origen, dificultats d'arrelament i de vertebració social, etc.-, crea o incrementa un llarg inventari de problemes socials, que van des de la simple i incòmoda alteració de la disciplina ciutadana fins a altres problemes de gruix més considerable. Per raons òbvies, aquestes alteracions no solen perjudicar els beneficiaris naturals de la immigració. D'altra banda, no es reuneixen encara les condicions perquè la multiculturalitat sigui veritablement interculturalitat; i, concretament en aquest país nostre, el gruix de la immigració multiplica fins a l'infinit les dificultats per a la recuperació acadèmica i social del català. Crec que, en el cas que aquesta visió sigui acceptable pel seu realisme, l'hauríem d'interioritzar, en lloc d'implantar-nos un seguit de pròtesis per donar la volta a les coses i transformar-les amb signes que obliguen a l'optimisme. Una altra qüestió és que la immigració són persones i que, davant aquest fet, tota la resta -permís de feina, situació legal, papers o no papers, etc.- és un conjunt de complements circumstancials merament accessoris. La immigració, ens ho ve a dir el Banc d'Espanya, no comporta tants de beneficis econòmics per al conjunt de la societat com a alguns els agrada repetir. Tant costa definir-la o considerar-la com un afer de solidaritat humana? Què té de dolent ser solidaris? Una solidaritat profundament sentida ens ajudaria a comptar els uns amb els altres. Tal com se l'entén ara, és una pantalla que dissimularà, fins que aguanti, uns problemes que han començat a aflorar en tromba.