No amb els meus doblers

Naturalment, les poques estones que em sec davant la petita pantalla procur triar allò que més m'agrada, el que més s'adiu amb els meus paràmetres de qualitat i, com podeu suposar pel que acab de dir, molt de tant en tant m'atur a la freqüència d'IB3, allà on abans vèiem el Canal 33. I és que és una cosa infumable. D'una hora enfora es veu que és un mitjà de baix pressupost, que ha de fer l'ullastre esbrancat per poder muntar uns decorats que són de tot excepte dignes, que emet unes pel·lícules que ja hem vist setze vegades per altres cadenes, i, el que és encara més greu, és tendenciosa a més no poder.

Un diumenge vespre, emperò, quan ja havia aturat l'ordinador i em disposava a colgar-me, vaig passar per davant la televisió que, en aquells moments sintonitzava el programa que aquest dia fa el doctor Beltran i que sols no record que es diu. La primera frase que vaig sentir ja em va deixar esborronat i, com que es veu que el meu caràcter conté alguna dosi de massoquisme, vaig quedar sembrat a la butaca, amb els ulls ben oberts i les orelles ben afinades. El que vaig veure i sentir em va fer fugir la son de cop i volta, fins al punt que, quan una hora més tard de l'habitual em ficava dins el llit, vaig fer més voltes que un ca dins una senalla abans de poder agafar el so. No cal dir que l'endemà el mal de cap va ser horrorós, però més em meresc. I no us penseu quedàs escalivat, no. El diumenge següent em va passar gairebé el mateix, amb l'avantatge que vaig tenir més coneixement i em vaig anar a jeure abans que acabàs el programa, tot just quan ja havia estat capaç de confirmar que el que havia vist la setmana anterior no era flor d'un dia.

Resulta que aquest senyor sol fer una petita entrevista. Tots dos dies que jo ho vaig veure a un polític en actiu. El primer diumenge a una dirigent de l'oposició i el segon a un conseller. El to, el tipus de pregunta i el tarannà de l'entrevistador eren totalment diferents. El continu cercar les pessigolles i mirar de posar dificultats a l'opositora es convertia en cordialitat i en preguntes per lluir-se quan es tractava del conseller.

A continuació, un debat. No cal dir que els convidats eren tots triats de cama a cama. De cinc o sis contertulians, cada vegada només n'hi havia un que discrepàs de les tesis del Govern, mentre que tots els altres hi anaven a favor. Quant al seu origen, cada cop hi havia una representació desmesurada de personatges de fora de les nostres illes que d'una hora enfora es veia que coneixien poc o gens la nostra realitat. Això sí, molt acostats ideològicament a les tesis del Partit Popular. Cap dia hi vaig veure cap representant de Menorca ni d'Eivissa ni de Formentera. O eren mallorquins o eren de l'altra banda de la mar. Ni el dia que varen parlar d'autopistes hi varen convidar cap eivissenc! Per si encara no bastàs la tendenciositat de la conversa gràcies a l'elecció dels participants, de tant en tant, s'aturava el debat per emetre un vídeo on sortien diversos consellers per reforçar encara més la posició dominant. No hi apareixia, ni a la taula rodona ni a cap vídeo, cap polític de l'oposició.

El tractament que s'hi feia de les llengües era de la mateixa qualitat, o encara pitjor. El doctor Beltran anava canviant de llengua segons d'allà on bufava el vent: ara un poc en català, ara un molt en castellà, dues frases més en català, tornem al castellà,... amb dos agreujants. El primer que, quan parlava en espanyol ho feia en tota correcció, amb un accent impecable i amb un registre estàndard, mentre que quan ho feia en català tractava la llengua com un pedaç brut, hi amollava barbarismes, vulgarismes i incorreccions seguit seguit sense mirar prim. I en segon lloc, quan veia que qualque convidat parlava normalment en català s'hi dirigia a ell en castellà un pic i un altre fins que, en la majoria de casos, aconseguia que giràs la llengua. Tot semblava preparat per oferir una imatge jeràrquica a l'espectador sobre la importància i els usos dels dos idiomes; el castellà és una llengua culta, que s'ha de parlar bé i amb predomini absolut i el català és un dialecte d'anar per casa que podem fer servir de tant en tant per amollar dues frases mal dites.

Com que el meu grau de massoquisme té un límit, us assegur que no he tornat a veure pus aquest programa ni, per extensió, IB3. No em vull emmalaltir més.

Tammateix, com més hi pens, més d'indign. Com pot ser, em dic, que em facin pagar imposts per fer aquests subproductes horripilants? Hi ha dret que facin servir els meus propis doblers per atacar d'aquesta manera la meva llengua i la meva manera de pensar? És just que una televisió que es diu pública estigui subjugada a una ideologia concreta i a uns interessos polítics determinats?

Per favor, feis una televisió així com toca o pagau-la de la vostra butxaca. Però no amb els meus doblers!