La derrota del PP

Introducció metodològica: per intentar esbrinar si existeix alguna possibilitat real que el PP perdi la majoria absoluta, i per tant s'obri la possibilitat a un nou Pacte de Progrés, no s'ha de fer cas al desig personal. Per assolir alguna conclusió racional cal fixar-se en el detall de què fa el PP.

Plantejament: dues pinzellades sobre la situació política regional relacionada amb la nacional. Si el resultat de les eleccions autonòmiques de l'any vinent s'hagués de dilucidar per qüestions estrictament domèstiques, el PP agranaria tots els altres partits. No seria difícil que sumàs un o més diputats, o vés a saber si arribaria a un nombre d'escons tan brutal com que deixàs l'actual oposició disminuïda fins a la humiliació. Per una raó: a cap illa, ni a Eivissa, ha fet res que pugui erosionar el seu vot tradicional, enorme, i, per contra, la gestió de Matas és tan contundent com que de forma inexorable li hauria de reportar més vots. Això, davant d'una oposició que s'ha mostrat inexistent i que fins i tot en l'únic lloc a on actua de veres, en els carrers d'Eivissa, exagera tant la nota com que el resultat podria haver estat més aviat contraproduent, per a ella. Tanmateix, així com sumam comicis autonòmics a Balears, qualsevol observador s'adona que en els resultats cada vegada és més perceptible la influència de la política general: el bipartidisme. L'any que ve se notarà això més que mai.

Nus: la situació que a Madrid es viu entre els dos grans partits. El PSOE, una vegada arreglat el tema català esvaint els somnis de les segones transicions, per mor del pacte Zapatero-Mas, ha arraconat el PP pel costat de les reformes autonòmiques a una posició molt difícil: només els deliris de la ultradreta veu «perills» de ruptura d'Espanya. Per al PSOE, que PP i ERC hagin votat en el Congrés en contra de l'eix que forma amb CiU és la millor foto possible; el que passi en el referèndum a Catalunya és cosa regional, sense importància. Ell ja té el que volia: és el centre, la moderació, entre els dos extrems. Per altra banda, l'alto el foc d'ETA ha esvaït el segon gran «argument» de la dreta extremada tot i que el capgira, clar, per intentar convertir l'esperança general en la prova de càrrega de la «traïció» de Zapatero: és tan delirant que no ho paga ni perdre-hi el temps. L'economia domèstica, en tercer lloc, té negres niguls a l'horitzó, però no descarregaran calabruix de moment sobre la classe mitjana i la brusca que ja rep la gent més modesta no la deixarà tan banyada com perquè s'adoni de com està a temps de canviar el vot per a l'any que ve. Tot plegat, i si més no a termini curt -més enllà no està tan clar-, somriu al PSOE: per a les eleccions autonòmiques i municipals.

Desenllaç: des de fa mesos Matas du a terme un seguit de moviments per desmarcar-se tot el que pot de la bogeria del seu partit nacional. Ni se l'ha vist fent espectacles amb les signatures contra l'Estatut català -discreció quasi sinònim de sentir vergonya per haver de recollir-les-, ni se li recorda res des de fa molt de temps que estigui amb línia amb les declaracions dures i extremades de quan triomfava al Club Siglo XXI de Madrid. Cerca la moderació. L'ocupa, de fet, per molt que els extrems socials i ideològics el vulguin titllar de «radical». I ha estat aquesta setmana quan més intensament ha demostrat la seva voluntat: allà a on part del PP ha vist en la treva d'ETA perills apocalíptics, el president ha trobat que era «una gran notícia per a Espanya i per a la democràcia». Impossible no veure-hi la insuportable necessitat de desmarcar-se del PP de Madrid.

Conclusió: Matas s'aferra a la moderació perquè en aquest moment, al contrari de fa no res, veu que l'espirall desbaratada del seu partit nacional l'està posant en perill a Balears. Sap que el que pareixia impossible, ara, tot i no ser massa probable, és possible: no tenir majoria absoluta i trobar-se igual que el 1999, amb la derrota del PP.