Primavera de bell nou

TW
0

No són els mateixos arbres de la meva joventut aquests que ara rebrosten de bell nou, perquè han ensumat la bonança i han trobat que n'era l'hora en punt. Són uns altres. Algun supervivent queda encara, a qualque recer de tramuntana ombrívol, però molts pocs. Allà mateix hi havia un nisprer que feia uns fruits petits i allargassats, però dolcíssims. I jo hi pujava per collir-ne, amb l'al·licient afegit de poder veure esporàdicament les cuixes a la veïnada, quan anava a la bassa i s'alçava la falda per fer-hi les feines. La llimonera tampoc no hi és. Fa molts anys ja que va ser llenya de foganya i formigues de les de cap vermell, picada que cremava. En canvi la figuera verdal encara aguanta. Bono, en realitat es tracta d'un bordall d'aquella que la tia-padrina Antonina Florit i Fiol untava amb oli d'oliva l'ull dels figons més inflats, quan repicaven les campanes, vuit dies abans del dia de la Mare de Déu d'Agost, al migdia en punt (i maduraven per a la solemnitat: la Mare de Déu en feia el miracle), els èpics moments de fermar la bandera espanyola a la punta del parallamps del campanar, que era quan l'aire començava a fer perfums de festa. L'equilibrista de les altures era el mateix fosser del poble, que li deien l'amo Antoni «Blanco», i jo ho veia amb molt de mèrit, arriscadíssim. I encara ara. Només de pensar-ho se'm posa un pes aquí, a la porta del ventrell, que... Els revells s'han fet ullastres grossos allà dalt, a Sa Marcona i a Son Aulet. I entre i entre, les figueres s'han mort massa joves ofegades per si mateixes, després de massa anys de confiar en els esbiaixats amors dels homes. Els posaren banyes. Ara fan feina de maleters a l'aeroport.. I compren pa de figa marroquí o algerí al mercat del dimecres, com una exòtica exquisidesa. Les figueres han mort més que res pels desamors dels golafres que han oblidat que, si existeix una cosa generosa i sàvia ben de veritat, aquesta és la naturalesa, tot allò que nodreix la terra. Sempre passa factura però, quan li fan injustícies. Els ametlers enguany han fet una florida exuberant i han tret el cap pels telediaris un parell de vegades. Han generat postals per vendre als alemanys com per fer una gràcia. Feina per no cobrar, se'n diu d'això seu. Ara ja no estan nevats i verdegen ferm. Enguany fruitaran un esplet històric que, com tants anys enrere, romandrà penjat als arbres fins que torni secalló no aprofitable, tudat com aquelles carícies que no es feren al seu moment i es perderen, les besades orfes d'altres llavis, els orgasmes extraviats, esbravats dins la boira d'una excusa baldera... Hi ha coses que han de succeir quan n'és el temps exacte, que sinó, llavors no hi són a temps i la seva memòria molesta com la caspa, com un macolí dins la sabata. Tota la vida, però.

Podria esser ben bé que un dels plaers més trempats i subtils de la meva experiència vitenca que es repeteix tots els anys, quan el març marceja, mitja cama aquí, mitja allà, és observar la fortor que es manifesta altre pic als ulls tendres de les moreres exagerades, les parres que els has de rebaixar els fums perquè després és més mal i s'empapussen massa espesses, dels rosers, que els primers dies sembla que sagnen, que menstruen, fèrtil vermellor encesa i tendra, per després repensar-s'ho i finalment esser fidels al verd més ortodox. La groguejada dels garrovers a la blanor de les discretes tanyades novelles. El despertar sobtat de la buguenvíl·lia de flors color vi i esperons afuats com coltells que van de brega... I a tot plegat, ensumar-ho a fons perquè ens amari l'ànima, ens netegi la sang dels ulls i la paraula de les barrumbades dels dubtes. I per no esser menys, ens encomani de bell nou una abundosa dosi de fe en la vida. Potser és just i necessari.