A propòsit de Joan Pons, fill il·lustre

Un parell o tres de vegades, aquests anys, us he cridat l'atenció sobre la figura egrègia de Joan Pons, el més excel·lit baríton verdià del panorama internacional dels nostres dies. Comprendreu, però, que avui hi torni, perquè acaba de sortir a llum la notícia que l'Ajuntament de la seva Ciutadella natal pretén d'immortalitzar-lo en el paper -potser dificilíssim d'assolir, molt exclusiu- de fill il·lustre de la ciutat. Per segona vegada consecutiva en el segle llarg que fa que existeix la galeria municipal de celebritats, hi entrarà una personalitat del món de les arts. Em sembla laudable. El desembre de 2004 va ser el pintor Torrent; ara, el desembre de 2006, serà el cantant líric Joan Pons. El nou tomb que s'apunta en els criteris amb què s'atorguen els títols de fills il·lustres, m'agrada, encara que sigui aquesta, és clar, una apreciació personal mancada de pes. Les coses, sense que ningú no s'hagi afanyat, ben al contrari, a controlar-ho a priori, han rodat així en els últims temps. D'aquesta sort, les dues darreres proclamacions han elevat asantoracívic, diríem, artistes creadors per damunt del que era habitual: vull dir els intel·lectuals, els erudits i humanistes, les dignitats militars o eclesiàstiques, i fins l'arquetip del filantrop ric -generalment pietós al límit- que, a falta de descendència de sang, deixa a la ciutat una herència fabulosa per endreçar no sé quantes obres socials. Ciutadella, per l'atzar que sigui -no és determinant ara esbrinar-ho-, en dos anys, haurà fet les proclamacions d'un home de la plàstica i d'un altre del cant operístic. Plausible decisió. I us diré més: per si no n'hi havia prou, d'innovació en els criteris, Ciutadella també ha optat per fixar la seva mirada en candidats que són dones. El fet, conceptualment parlant, em sembla revolucionari, feliçment congru amb el segle vint-i-un. El gener de 2000 es va fer la proclamació de la botànica Maria Àngels Cardona Florit (1940-1991). I açò no obstant, però, caldrà que, d'antuvi, evitem miratges: les dones no sovintegen a les galeries municipals. A Maó només n'hi ha una, l'arqueòloga Maria Lluïsa Serra. Enlloc més de Menorca n'hi trobam, des Mercadal as Migjorn, de Sant Lluís as Castell, tot enfilant Alaior i Ferreries. Tanmateix, per als municipis que passen per haver romput el predomini masculí, no deixen de presentar alguna anomalia més tost repatània, perfectament eloqüent del rerefons del problema. L'any 1916, Ciutadella aprovava la proclamació de Casilda Caimaris Vives (1822-1896). La senyora Caimaris havia estat una fadrina de mantellina i robes negres, una senyora de missa diària, temorosa de Déu, i perfectament fadrina. Idò bé: els milers de duros de la seva fortuna -en aquell moment, una de les més cabaloses de Ciutadella- es van escampar per múltiples beneficències socials i religioses com una veritable grossa de Nadal. El premi de l'Ajuntament, segons els criteris de l'època, no podia ser altra que manar, idò, la col·locació del seu retrat al saló de plens. Mai, però, no es complí l'acord. Han passat ja noranta anys de negligència, d'una descurança que, potser, no s'hagués comès si el guardonat hagués estat algú d'aire greu, mostatxos, pantalons i plastró al coll.