Amb el cul, cul, cul...

I és que el souflé peper el cap de setmana passat se'n va anar de pic-nic devers Madrid. I ho semblava, un joc. Una cumbaianada que m'agradaria que m'explicassin com l'han subvencionada, d'on han tret els calerons per pagar tota aquella saragata. Bé, potser podríem fer un joc de paraules fàcil i cercar, per a aquest enigma, una pista en l'autopista, mataril·le-ril·le-ril·le. Diu un informe econòmic de Sa Nostra que uns dels negocis que més donen a les Balears és el de l'asfalt. I ja ho saben, l'asfalt posa morques a tot quisqui que s'hi acosta i als del PP els agrada remenar-ne molt. (Ja ho saben també, que qui remena l'oli se n'unta els dits, però vaja deixem la literatura barata que no vull avorrir-los enfilant frases inventades i fent associacions d'idees surrealistes). El conhort per als milenars d'assistents és que les ensaïmades duen greix però no asfalt, per tant són quitis de qualsevol perill d'intoxicació, o el que seria pitjor, d'addicció al vernis ingerit, cosa que encariria el producte i podria ser el principi de la fi d'un pla de carreteres -ja hem tornat a caure a la ciència-ficció-, però clar, vivim en una economia de mercat i podem bescanviar una llemuga d'asfalt per una poquet de saïm. (Tampoc no es preocupin gaire perquè veig que aquest article pren caires de dècima desbaratada i no voldria que na Roseta, que sempre estaràs a l'aguait, m'enviï un missatge com el que va enviar a en Diéguez -sí, li va dir que al Parlament nostre s'havia de parlar en mallorquí, ergo, implícitament, no en valencià, cosa no gaire difícil de ser imaginada, car això no és ciència-ficció, ja que els seus i els altres varen dictaminar que català i valencià són dos idiomes diferents- bé, no fos cosa m'enviàs un missatge, na Roseta, i em digués que les dècimes desbaratades es fan en vers i ara jo no estic per a rimes). M'agradaria que m'haguessin mostrat les interioritats del pic-nic, el milenar de people amb sacs de dormir i torrant una mica de xulla, que és barateta. Però això és difícil d'imaginar i aquella gent tan encorbatada i tan engominada segur que degué tenir un càtering de més categoria. I no es degueren colgar en sacs de dormir, que hauria estat una cosa poc higiènica, tanta ferum d'humanitat estenent els calcetins!, sinó que degueren instal·lar-se en hotels d'un grapat d'estrelles i ja se sap que això costa una mica. A més, amb la grip aviar i tant de «pollo» a lloure hi hauria perill de pandèmia.

Tot feia olor de trobada d'Educación y Descanso, amb el pater Fraga restaurant la memòria dels colpistes, però també amb les paradetes de la diversitat culinària -l'única permesa en la seva concepció unitària de l'estat-nació-nació-estat- i les ensaïmades de na Cirer i de na Marieta Salom i el cava català -no fos cosa el partit desaparegués a Catalunya-. Només hi faltava una demostració folklòrica, quatre jotes i dos boleros, unes soleares, mitja sardana i uns castellers que duguessin a la faixa la bandera d'Espanya, amb el tatuatge del bou. Però hi desentonarien una miqueta entre tant de glamour i tant de soufle, tanta cara estirada, tanta galta..., aquests esplais provincians. Els discursos, monotemàtics. Pensament únic. Això sí, volgueren acostar-se al poble, demostrar que tenen anques i cul com la resta dels mortals i, en un moment determinat, n'Aznar i en Rajoy es varen asseure a terra, com ho fan els pobres quan no tenen cadira o com ho fan els progres. I una ment infantil però lúcida els mirà també un moment i com que es pensava sentir música es demanà en veu alta: «i aquests què fan? Ballen en Joan petit...?»