Amb el cul, cul, cul...

TW
0

Sí, no sé si s'ho han proposat, però per aquells que, tot deixant de banda els furors del sudoku, s'hagin entretengut a endevinar per on caplleva el títol de l'article, els donaré l'enhorabona si han pensat que era ni més ni menys que un trosset de la cançó d'en Joan Petit quan balla. Ara bé, no crec que ningú pensi que avui faré una disquisició sobre les cançons infantils o sobre el joc. Bé, per ventura sí, sobre el joc, sí; ja que les ludopaties són tan extenses i tan variades que gairebé quasi tot el que ens envolta -si la vida és un tango, com deia la cançó- ben bé pot ser un joc.

I és que el souflé peper el cap de setmana passat se'n va anar de pic-nic devers Madrid. I ho semblava, un joc. Una cumbaianada que m'agradaria que m'explicassin com l'han subvencionada, d'on han tret els calerons per pagar tota aquella saragata. Bé, potser podríem fer un joc de paraules fàcil i cercar, per a aquest enigma, una pista en l'autopista, mataril·le-ril·le-ril·le. Diu un informe econòmic de Sa Nostra que uns dels negocis que més donen a les Balears és el de l'asfalt. I ja ho saben, l'asfalt posa morques a tot quisqui que s'hi acosta i als del PP els agrada remenar-ne molt. (Ja ho saben també, que qui remena l'oli se n'unta els dits, però vaja deixem la literatura barata que no vull avorrir-los enfilant frases inventades i fent associacions d'idees surrealistes). El conhort per als milenars d'assistents és que les ensaïmades duen greix però no asfalt, per tant són quitis de qualsevol perill d'intoxicació, o el que seria pitjor, d'addicció al vernis ingerit, cosa que encariria el producte i podria ser el principi de la fi d'un pla de carreteres -ja hem tornat a caure a la ciència-ficció-, però clar, vivim en una economia de mercat i podem bescanviar una llemuga d'asfalt per una poquet de saïm. (Tampoc no es preocupin gaire perquè veig que aquest article pren caires de dècima desbaratada i no voldria que na Roseta, que sempre estaràs a l'aguait, m'enviï un missatge com el que va enviar a en Diéguez -sí, li va dir que al Parlament nostre s'havia de parlar en mallorquí, ergo, implícitament, no en valencià, cosa no gaire difícil de ser imaginada, car això no és ciència-ficció, ja que els seus i els altres varen dictaminar que català i valencià són dos idiomes diferents- bé, no fos cosa m'enviàs un missatge, na Roseta, i em digués que les dècimes desbaratades es fan en vers i ara jo no estic per a rimes). M'agradaria que m'haguessin mostrat les interioritats del pic-nic, el milenar de people amb sacs de dormir i torrant una mica de xulla, que és barateta. Però això és difícil d'imaginar i aquella gent tan encorbatada i tan engominada segur que degué tenir un càtering de més categoria. I no es degueren colgar en sacs de dormir, que hauria estat una cosa poc higiènica, tanta ferum d'humanitat estenent els calcetins!, sinó que degueren instal·lar-se en hotels d'un grapat d'estrelles i ja se sap que això costa una mica. A més, amb la grip aviar i tant de «pollo» a lloure hi hauria perill de pandèmia.

Tot feia olor de trobada d'Educación y Descanso, amb el pater Fraga restaurant la memòria dels colpistes, però també amb les paradetes de la diversitat culinària -l'única permesa en la seva concepció unitària de l'estat-nació-nació-estat- i les ensaïmades de na Cirer i de na Marieta Salom i el cava català -no fos cosa el partit desaparegués a Catalunya-. Només hi faltava una demostració folklòrica, quatre jotes i dos boleros, unes soleares, mitja sardana i uns castellers que duguessin a la faixa la bandera d'Espanya, amb el tatuatge del bou. Però hi desentonarien una miqueta entre tant de glamour i tant de soufle, tanta cara estirada, tanta galta..., aquests esplais provincians. Els discursos, monotemàtics. Pensament únic. Això sí, volgueren acostar-se al poble, demostrar que tenen anques i cul com la resta dels mortals i, en un moment determinat, n'Aznar i en Rajoy es varen asseure a terra, com ho fan els pobres quan no tenen cadira o com ho fan els progres. I una ment infantil però lúcida els mirà també un moment i com que es pensava sentir música es demanà en veu alta: «i aquests què fan? Ballen en Joan petit...?»