El camp dins el cap

Feia temps que sabia de l'existència del llibre d'Alejandro MiqueEl campo en la cabeza, però no l'havia trobat. Fa uns mesos el vaig trobar a una llibreria i l'he pogut llegir. A aquest antropòleg nascut a Madrid se li ha d'agrair l'esforç d'analitzar sense apriorismes el món pagès balear. Miquel ha fet un treball de camp considerable arreu de les illes. I en acostar-se a aquests móns humans la seva perplexitat ha estat enorme. S'ha trobat, ens diu, que a l'interior de la societat terciaritzada les relacions agraristes flueixen amb una agilitat sense precedents. I, en base al que ha recollit i analitzat, ha verificat que les relacions socials de matriu agrària segueixen funcionant com a base identificadora dels illencs. En una paraula: que tenim el camp dins el cap.

Alejandro Miquel detecta al seu llibre, un cop i un altre, la pervivència del món pagès com a substrat identitari en les mentalitats i actituds de la gent de les Illes Balears. Que el món agrari, després d'acompanyar durant uns quants de milers d'anys la cultura humana, sigui persistent en el cap de les persones no sembla sorprenent. El que crida l'atenció és la seva supervivència en contextos turístics, o més aviat postturístics, en els quals ja fa temps que han desaparegut les bases físiques més fermes del món pagès. Per entendre una mica els mecanismes ideològics de la societat illenca podria ser útil, encara, llegir el llibre de Josep Melià Els mallorquins.

Les bases culturals rebudes dels pares, ens diu Miquel, semblen conviure amb les pràctiques econòmiques, amb els ritmes i la moral que s'articula entorn del turisme de masses. El camp segueix essent un element clau en la construcció de la identitat illenca: «malgrat tot el camp, el vell agrum, segueix essent la fèrtil paridora de moltes de les idees i sentiments balears, i també de les explicacions d'essencials relacions socials de l'avui i l'aquí illencs».

Però aquest element identitari sovint està mancat de capacitat fecundant. Moltes vegades aquest sediment no troba una interpretació en clau de futur. I, en no fer-ho esdevé un pur anacronisme. La modernitat econòmica conviu amb el pensament de l'home pagès, és cert, però al final del procés les perduracions agraristes s'acaben dissolent sense que es pugui generar una nova identitat.

Passàrem dels pagesos als contrabandistes, dels pagesos als emigrants, dels pagesos a la gent del turisme i dels pagesos als especuladors. I tot és la mateixa idea: cal espavilar per sobreviure. El món rural mediterrani és un món de supervivents. Per això s'entén el profund pragmatisme de l'ésser mallorquí. En unes condicions adverses, com són les insulars, tot foraviler sols té un objectiu: aguantar la calabruixada, com sigui.

«Tots els mallorquins duen un foraviler dins» diu un pagès del Llevant mallorquí i per a Miquel això és l'expressió de la realitat simbòlica de bona part de les construccions culturals illenques. Els hotels i el terciari, encara no han romput del tot la unitat anterior determinada pel món pagès. Els marcs identitaris fundants romanen.

A mi el que em preocupa és l'escassa capacitat de mirar cap envant d'aquests sentiments identitaris, cosa que els fa fàcilment manipulables pels discursos simplistes de «lo nostro». En lloc de romandre com a pervivències del passat aquests elements d'identitat haurien de transformar-se en components d'una nova identitat. El canvi sense rompre amb allò que de positiu ens aporta el passat és l'única possibilitat de supervivència cultural. I totes les identitats modernes -per important que sigui el seu llegat pagès- són identitats urbanes. Això no ho podem ignorar.