El vaixell capgirat

En el segell de la seva carta, hi ha un vaixell navegant cap a la nit. A més, l'ha aferrat cap per avall, de manera que el mar anirà vessant fins a buidar-se. No m'ha agradat veure el segell capgirat, i he obert el sobre amb una certa basarda. Ella és una amiga que viu molt lluny, en un país amb moltes mancances, ella pertany a una certa elit -la cultura...-, ella és molt culta, escriu i dirigeix teatre, té una casa en una illa quasi deserta. Fa un temps m'havien arribat rumors sobre un tumor que els neurocirurgians del seu país havien qualificat d'inaccessible. Vaig saber que cercava altres opinions a París, a Barcelona. Per això no m'ha agradat el segell girat damunt-davall. La carta és d'una persona «avara de la llum» que li resta dins els ulls, i que vol poblar els difosos espais de consciència amb paraules, records, signes de les vides dels amics. «Algun senyal de la teva vida en el meu univers», demana. Servidor record haver llegit uns escrits de Margaret Yourcenar en què aconsella que preparem imatges, música, llum, els records que voldríem que ens acompanyassin en el trànsit darrer. Ella parlava d'uns arbres gegants de no sé quin estat dels EUA, i desig que la seva ombra l'arreceràs i atenuàs les tòrrides imatges del final. A la meva amiga, no li puc aconsellar els exercicis per a una bona mort proposats per Yourcenar. A més, la seva demanda va, d'alguna manera, en la mateixa direcció. I he pensat que, sí, que ja és hora de mirar la mort, totes les morts, com un fet que ens concerneix personalment, i així com ajudaríem un baldat a travessar el carrer, hem d'ajudar, si podem, a travessar la darrera porta als amics -si no, hem deixat de ser-ho. El primer record en què ara compareix la meva amiga és una llarga tarda en un cafè d'una capital de l'Europa de l'Est, àmplies vidrieres darrere les quals s'engronxava una neu lenta i tenaç. El temps s'esmunyia en un degoteig impertorbable. Ella volia que parlàssim de Ramon Llull, és una de les vegades que m'he empegueït més de la meva ignorància. Havia estrenat feia poc una obra a Hamburg, si no ho record malament -per ventura era a Dusseldorf-, i l'abatia la sensació que la història es tornava cada dia més miserable i més inaccessible a la veritat. El record d'aquella tarda de neu darrere les vidrieres podria reaparèixer en alguna cantonada de la seva vida conscient, en algun tel de llum? Dues persones parlaven del món, prenien cafè, mentre el món s'emblanquinava amb dos pams de neu, i sonava allà al fons un quintet de Dvorak, i una llum exsangüe suportava heroicament el pes de la fosca. Potser seran retalls de seqüències així, que ens ajudin a fer mutis amb el regust agredolç d'abandonar un món en el qual ens quedaven coses per fer, sentiments per confessar, converses pendents, poemes per compartir.