Començam malament

Potser avui tenc la vena pessimista, cosa rara, perquè normalment tenc més aviat tendència a l'optimisme. Però trob que no hem començat l'any amb bon peu. No hi ha manera de rebaixar la crispació, no aconseguim posar seny a l'hora de valorar situacions i actuacions, seguim sense posar-nos d'acord sobre on acaba la llibertat d'expressió, i per acabar-ho d'arreglar, les administracions del nostre país illenc donen massa mostres de prepotència. Per una banda, l'Estatut de Catalunya està fent aflorar el fet francament preocupant que encara hi hagi generals espanyols, per bé que a punt de jubilació, que no saben llegir la Constitució ni entenen el seu esperit i amenacen amb intervencions anticonstitucionals sense que siguin fulminantment destituïts. Cosa que me ratifica en la meva convicció que és necessària i urgent la reforma de la Constitució, i entre molts altres el seu article 8, a fi de precisar més la submissió dels militars al poder civil, com passa a tots els països democràtics, i que per tant no poden decidir pel seu compte quan han d'intervenir per garantir allò que els encomana, de manera supèrflua, aquest article. Però, què voleu d'un país on el portaveu de l'oposició mostra comprensió per tals actituds? Per no parlar de la Llei antitabac: No sols surt una Comunitat Autònoma, la nostra per més vergonya, que vol fer la guerra a Madrid fins i tot amb temes essencials de la protecció de la salut, com és aquest, sinó que molts de comentaristes, i no sols el més retrògrades, la interpreten com una limitació de la llibertat dels ciutadans. Ara resultarà que països com Noruega, Irlanda, França o Itàlia, on ja fa temps que la lluita contra el tabac es fa en termes semblants als de la nova llei espanyola (per no citar els Estats Units, perquè ens obligaria a decidir si és un país democràtic, i jo tenc els meus dubtes), es dediquen a limitar la llibertat dels seus ciutadans. Potser sigui aquest ambient el que expliqui, encara que no els justifica, els temors que han manifestat els comentaristes esmentats davant els intents d'aturar la irresponsable escalada d'adulteració de la llibertat d'expressió que impulsen els mitjans de comunicació més reaccionaris. La salut cívica del país exigeix que aquesta escalada s'aturi, i això ho haurien d'acceptar totes les persones de seny. Una altra cosa és que els instruments que s'estan proposant siguin els encertats, però en tal cas no s'ha de posar en dubte la legitimitat de l'objectiu que es persegueix, sinó centrar la crítica en els instruments, i proposar alternatives. Me sembla evident que la solució no són uns consells audiovisuals amb poder coercitiu, sinó els sistemes d'autocontrol dels mateixos professionals del gremi. Entre altres coses perquè només així es podrà evitar la sospita d'utilització partidista de l'instrument, però també la pèrdua de credibilitat de certs mitjans de comunicació deguda al seu sectarisme. Jo, en tot cas, ja he arribat al punt que, quan llegesc informacions sobre malifetes de les administracions públiques a determinats diaris, em deman si seran veritat o simples tergiversacions tendencioses de fets justificables. Altres fets no ho són, com la prepotència amb què el batle d'Inca i President del Parlament (ja fa temps que vaig denunciar la incompatibilitat ètica i política d'aquests dos càrrecs) considera que són simples «irregularitats administratives» actuacions que tenen tot l'aspecte de delicte. Ho veis, com no hem començat l'any amb bon peu?