Ja tornen a lluir les lluminàries a la Sala...

A més els arbres del Born i els majestuosos que ornen la plaça de Santa Eulàlia els han convertit en canelobres que suporten dotzenes de bombetes de coloraines. Tal com si fossin aquells muts esclaus que en els saraus de l'antiga i dissipada Roma, portaven les torxes, immòbils com estàtues, per donar llum als gastrònoms romans, el quals, al llarg dels àpats poguessin gaudir de la seva golafreria mentre destriaven si els servien gat per llebre.

Què en diu el GOB d'aquesta nova funció arbòria? No hi ha perill d'un circuit que en un no res ompli de flamarades el Born i l'altre temps anomenada plaça de les cols? No és, també un atemptat contra la natura eixalbar els arbres de cables com han referit la façana de Cort que sí és un atemptat contra un monument?

Tal volta tan luctuosa hipòtesi seria profitosa per iniciar la no anunciada conversió del passeig del Born en l'enyorada via ràpida en la qual somnien els que governen i que la resta de ciutadans, temorencs, esperam sia una trista realitat un dia o l'altre.

Així entre via ràpida des del Nord (l'indret que ens prometeren com a parc de les estacions), i la via ràpida des del Sud (l'avinguda Antoni Maura on la història del port antic de Ciutat quedà esborrada, davant els bulldozers o maquinàries de semblant nissaga) tan sols caldria que les portentoses llumeneres (no lluminàries, que quedi clar), de la Sala, es decidissin a obrir-ne una des de Llevant per així deixar xapada Ciutat en quatre quarters gràcies a una creu embotida a la força al desaventurat plànol de la vila. És prou clar que els calvaris són un símbol de la modernitat, des de les grues, sempre de tres en tres, que proliferen pertot arreu als encreuaments que predominen tant a la ruralia com a les ciutats ben incrustats, ben gravats al terra. Gosaria dir que una creu més, una creu menys, poc importa.

I les quatre tortugues de bronze que suporten el pes de l'aprenent d'obelisc (un monument de moltes peces com el de la font no podrà assolir mai de mais la plena monoliticitat) on aniran a parar? Els quatre quelonis de bronze, per a mi sempre han sigut la imatge dels pacients ciutadans que confien, embadalits, en les promeses dels que comanden, què en faran d'ells? Els fondran o aniran a parar a una rotonda, com el pirul·lí en recordança de l'Arxiduc? (També de moltes peces i amb caires de formigó, tot forrat de llivanyes de Santanyí).

Acabaran com els magnífics relleus de Jaume Mir, embatumats per la flaire dels tubs d'escapament dels vehicles que voregen, amb constant insistència el monument?

Tal raig i roi nadalenc, més propi de falles valencianes, em recorda que les façanes dels monuments no es feren per penjar lluminàries. El que importava era poder veure el monument lliure d'afegitons, pancartes i penjonjos lluminosos. A altres saons, Ai! Massa llunyanes la festa grossa solia acompanyar-se amb l'encès de les alimares que rere els bandolats de les balconades a través de les llànties de vidre bufat tremolaven els blens encesos sucats dins l'oli de la muntanya.

Era la manera tradicional de festejar els esdeveniments de pinyol vermell juntament amb els domassos morats, de seda adamascada, que complementaven la noble façana del cap i casal ciutadà i dels importants casals urbans que encara resten a la ciutat antiga.

És que cap dels molts responsables que tenen competències sobre la cultura del país no sap que és una alimara ni quin fou el seu significat?

Molt vantar-se de la recuperació de ministrils, flabiols, tamborinos i ball de bot. Molt recordar les tradicions nostrades... quines tradicions?

Emperò a l'hora d'animar les festes nadalenques i recuperar una mostra tradicional del nostre tarannà, res de res. Tan sols una fantasmagòrica lluminària que en el cim d'en Figuera, coronada per un estel, més bé d'Occident que d'Orient sembla una tortada nupcial que domina la Sala.

Diuen els tècnics que tan sols és la façana de la Sala la que gaudeix de la declaració de monument historicoartístic per tant a la resta de l'edifici qualsevol cosa per feresta que sigui, ben fet està.

Ah! Queda aperduat per la nostra vila qualcú que recordi què significa en Figuera?

I dels més vells de la reserva apatxe que encara quedam resta algú que se'n recordi de mestre Figuera el rellotger de la Sala?

Pareix mentida que a hores d'ara quan la proliferació de directors generals de cultura (del govern, dels consells insulars, del municipi, del ...) és un fet inqüestionable, sigui encara la cultura tan menyspreada, tan oblidada, tan preterida, tan apallissada. No debades a les planes dels medios roman sempre rere les planes deportives. Tal com l'últim mot del Credo.

Ara bé! Tal abundància de generals directors o directors generals, tant s'hi val, és semblant al que passava temps enrere quan era habitual que algú, mai alguna, que recordi, ocupava amb poder decisori moltes cadires. Avui en dia, almenys en matèria de cultura no comença a ser sospitós que una sola cadira sia ocupada per tanta gent? M'ensenyaren que la cultura era una, intransferible, malgrat que ara romangui tal cosa dins la més dolça de les desmemòries.

Cap d'ells és capaç de comprendre que el que és nostrat és més important que el que ens arriba de fora? Tantes preguntes a un sol dia enterboleixen l'enteniment i l'apatxe summís acota el cap i resta astorat davant les lluminàries de Nadal que no tan sols superen sant Esteve sinó que perduren fins sant Sebastià. No m'enutja la feta ni la festa. El que més em preocupa és que els qui comanden, a més en lloc de cantar villancets, em facin cantar de bell nou antigues cançons de la meva minyonia. No voldria, als meus anys que m'obligassin, una altra vegada, a cantar allò de prietas las filas, recias marciales, las escuadras van... Ni per nassos! Emperò dóna la impressió que en duim el camí.