Conxa Forteza14/12/05 0:00
TW
0

S'acostaven les festes de Nadal. Per aquells dies, un vaixell de guerra americà va atracar al port de Ciutat i deien que transportava soldats de la guerra de Corea. El Governador Militar de Palma va tenir l'ocurrència de posar aquest anunci al diari fent una crida als ciutadans: «Siente un americano en su mesa». La idea era que tothom que ho demanàs tendria un americà a taula el dia de Nadal. Entre els al·lots hi va haver un gran rebombori, els soldats americans per ells eren uns herois. Eren els bons de les pel·lícules, els que sempre guanyaven. N'Errol Flyn amb el setè de cavalleria feia matx entre els indis i des de les planes de Las Hazañas Bélicas, els ianquis havien de salvar el món del «peligro amarillo». Dins els jocs dels infants se donava un cas curiós: els americans eren els bons, però, quan jugàvem a indis i vaquers, hi havia bregues per fer el paper d'indi. Supòs que això de posar-se plomes d'indiot pel cap i empastifar-se de pintamorros la cara devia ésser més divertit o, per ventura, és que en el fons ens agrada ésser els dolents de la pel·lícula.

Nosaltres el dia de Nadal el celebràvem a ca els padrins. El meu padrí ni va voler sentir a parlar de convidar un americà, malgrat els precs dels néts. A banda que ja ballàvem estrets, ell raonava: cap de nosaltres xerra anglès i el pobre soldat farà el paper d'en Palou de sa Pobla. Un cosí meu, en Tofolet, tenia un amic que vivia a la mateixa escala, n'Ignasi Fuster, a qui anomenaven «Nasito». Els seus pares sí que havien consentit a convidar un soldat, i veient en Tofolet tan il·lusionat en conèixer un americà, li digueren que hi anàs a menjar els torrons. Tots ens moríem d'enveja quan en Tofolet, tot cofoi, una vegada dinat, va davallar a ca els veïnats.

No havia passat ni deu minuts quan sentírem tocar a la porta. La padrina va anar a obrir i en Tofolet va entrar com si l'encalçàs un llamp. Quan vàrem aconseguir que se calmàs, ens va explicar la feta. En entrar al menjador de cal seu amic, el primer que va veure, assegut i presidint la taula, va ésser un negre gran i gros com un armari de tres cossos. Una gran rialla d'orella a orella li feia mostrar unes enormes dents que, de tan blanques, enlluernaven. En Tofolet mai havia vist persones de color en carn i os. Només a les pel·lícules d'en Tarzán i sempre eren salvatges que se menjaven la gent. L'americà, veient l'astorament del nin, se va aixecar i li va dir: «Boy, Boy». En Tofolet va entendre «Voy, Voy» i li va donar a les cames com si mil dimonis l'encalçassin, ja se veia engolit per aquella gran bocota. En Nasito li cridava: «Tofolet, vine, aquest és un negre manso». Però ell no va atendre a raons. En tot l'horabaixa no hi va haver manera que sortís de davall les faldes de sa mare...