El perillós fenomen digital

Bé, la qüestió és que fins fa poc tots solíem somriure amb displicència davant d'aquest fenomen. Qui se podria sentir influït per les bestialitats que s'arriben a publicar en aquestes pàgines? Ningú que ja no estigui prou desbaratat, ens contestàvem a nosaltres mateixos. Així que no calia preocupar-se. De fet, tenguérem la prova definitiva de l'aberració intel·lectual quan per mor de la derrota inesperada del PP a les eleccions generals de 2004, tots aquests mitjans començaren a desplegar la teoria de la conspiració que hauria duit a l'atemptat de Madrid com a ressort per fer guanyar el PSOE. Tants de dois tan concentrats no podien ser més que presos com el que són, pensàvem: pur deliri per riure. Les bajanades de l'activista ja citat, així com d'altres tipus Pío Moa o César Vidal, era impossible que tenguessin mai èxit. Doncs en tenen. I molt. Aquests dos citats venen més llibres que caramels se distribuirien gratuïtament davant d'un col·legi (si més no abans, quan els nins encara ho eren, nins), i no hi pot haver dubte que la seva projecció social en part se deu a l'èxit dels digitals (a més, clar, de l'element que cimenta tot aquest món: la COPE). Tanmateix, no és aquesta bona marxa de la venda de fantasies o rànquings d'entrades als digitals el que preocupa, sinó molt més l'èxit ideològic. En fer quallar popularment una considerable sensació de tensió màxima. Que al marge del que reflecteixen els mitjans normals, seriosos i en format tradicional, és el que està passant. Ajudant el PP, que lluny de trencar-se s'ha unit com mai enmig d'aquesta estranya constel·lació, en contra del PSOE. Tant deu preocupar el fenomen al PSOE com que ha posat a la feina alguns dels seus activistes, que igual que els seus col·legues de dretes se diuen periodistes, perquè posin en marxa el seu particular digital: elplural.com. El qual, com tots els altres, se caracteritza per qualsevol cosa manco pel que se suposa que significa la seva capçalera.

La qüestió és seriosa. Perquè aquests mitjans és impossible que visquin de publicitat. Perquè un digital funcioni bé, com ho fan tots els de dreta i en especial de l'activista de referència, calen molts doblers. Per exemple, el del PSOE comparat amb el de Jiménez, és cutre a matar. No serveix gairebé per res (a banda: la majoria dels lectors que hi intervenen són de dreta, cosa que ja té els seus dellonses) comparat amb el molt que serveix el de l'ultra. Aquesta potència econòmica que s'endevina necessàriament darrere d'aquestes capçaleres, d'on ve? Exactament no se sap (sembla que la compra d'accions de Libertaddigital per part de Florentino Pérez, tal com s'ha fet córrer, no és certa, o almanco no està clar que ho sigui), però sí que ha de provenir d'importants empreses i empresaris. La potència ideològica que despleguen feia reflexionar fa poc un expolític i historiador sobre el particular, després d'haver tastat què suposa enfrontar-se en un debat amb algun dels citats autors de la caverna: «caldria que ens posàssim seriosament a combatre aquesta bogeria perquè no és cosa de riure, i d'aquí surt en part aquesta mena de revisionisme del franquisme i la guerra civil que per desbaratada que sigui està quallant. Això és un fenomen perillós, molt perillós». Vist l'èxit de la negror ideològica, en part gràcies als digitals, potser convendria que l'esquerra s'ho prengués seriosament, aquest fenomen, perquè està perdent la batalla ideològica. Cosa que transcendeix de molt el que diuen les enquestes.

Miquel Payeras, periodista