Som al despatx on faig feina de vuit a tres. Guaita una persona per la porta, una cara desconeguda, i em diu que em ve a veure, a mi. La convid a passar i s'identifica: és una col·lega amb la qual només havia tengut contacte telefònic i que encara no coneixia en persona (passa cada vegada més, això, a la feina); feia uns quants dies que li havia deixat un missatge al contestador que necessitava parlar amb ella. Tot just iniciada la conversa, sona el telèfon: és una persona que treballa amb mi, que demana si he tengut notícies d'aquella col·lega amb la qual necessitàvem parlar, atès que comença a ser urgent. Queda astorada quan li dic que acaba d'entrar al meu despatx.
Passen els mesos i som al despatx on faig feina, repassant a porta tancada tasques pendents amb una persona que treballa amb mi. En el moment de mencionar la necessitat d'avisar una companya d'un altre edifici que ens ha de lliurar una documentació, toquen a la porta: és la companya en qüestió, que ve a dur la documentació que ens fa falta.
Passen les setmanes i som a casa d'altri, a foravila un bon diumenge. La conversa ens duu a la necessitat de consultar una cosa amb un amic comú però m'adon que m'he deixat el mòbil a casa. Avui en dia, això no és cap problema: me'n deixen un. En contestar, l'amic em reclama que com així li telefon d'aquest número quan ell acaba de penjar de telefonar-me al meu i no l'he contestat. En tornar a casa puc comprovar que les dues telefonades recíproques les hem realitzades amb una diferència de segons.
Passen els dies i som al despatx amb la taula tota escampada de papers, un dels quals és una prova d'impressió d'una pàgina d'una publicació institucional; cal confrontar el resultat de la impressió amb el document que tenc a l'ordinador. Just en aquest instant, guaita un jove per la porta, una cara desconeguda, i em demana si pot parlar amb mi, que necessita informació sobre la tramitació d'un document que ha proposat. El convid a passar i s'identifica: la informació que necessita es troba al full que tenc a la mà, la pàgina que acab d'imprimir com a prova.
Passen les hores i arrib a casa a les quatre ben passades; és divendres d'una setmana que, per raons que ara no vénen al cas, ha estat esgotadora. Per compensar-ho, decidesc preparar-me un dinar de luxe: un ou estrellat amb patates fregides. Mentre fregesc les patates, aprofit per telefonar una amiga que fa 87 anys, però la trob descansant i mantenc una conversa amb l'amic que ha agafat el telèfon, tot advertint-lo que estic preparant el dinar. Ens feim un resum de com ha anat la setmana i li coment les darreres bruixeries que m'han passat. «Ara només et falta», em diu, «que et surti un ou de dos vermells». A punt d'acabar la conversa, arriba el moment fatídic de rompre l'ou en un plat: no me'n puc avenir; feia molts d'anys que no en veia cap, d'ou de dos vermells.
M'ho he de fer mirar?
Cathy Sweeney, outsider
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.