Quan sembla que s'acaba torna a començar

Els cinturons de les grans ciutats franceses (i de moltes altres ciutats europees) són poblats per uns contingents immensos d'immigrants, la majoria procedents de les antigues colònies. El batle d'un d'aquests municipis perifèrics ha dit, aquests dies, que els joves creuen que França no els considera francesos. Aquests joves, afegeix, tenen un greu problema d'identitat. Efectivament, ja no són d'on arribaren els seus pares, però «creuen que França no els considera francesos». D'on són? D'aquesta pregunta que afecta les qüestions d'origen i de pertinença, a la crisi d'identitat, només hi ha una gota de desesperació, la que vessa de sigui quin sigui el continent de la paciència. Els fets de París ens ensenyen com, en donar-se aquesta crisi d'identitat, la manifestació de la ràbia no segueix uns camins previsibles més enllà del que pot semblar la destrucció per la destrucció o, en el paroxisme del foc, la superació diària del nombre de cotxes cremats. I tot per dir que existeixen. Els grups que només poden manifestar la seva existència mitjançant la destrucció indiscriminada són excrescències d'unes societats autocomplaents en els seus triomfs i amb una capacitat inexhaurible d'oblit. Sembla com si França tengués la missió històrica d'anar-nos avisant d'allò que ens ve a sobre, la Revolució amb majúscules o la revolta juvenil del 68. D'episodis com la seva retirada d'Indoxina o la guerra d'Algèria el món n'ha pogut aprendre lliçons molt aprofitables. És curiós com un país tan capaç d'il·luminar el món amb la seva cultura, també l'il·lumini amb els seus grans errors. Ara ens envia un missatge que afecta, en primera instància, la immigració i els seus fluxos, i, de l'altra, ens recorda que el Tercer Món reinicia la lluita des de les nostres ciutats -«quan sembla que s'acaba torna a començar», ja ho diu Raimon. Segurament és un mal moment perquè aprenguem la lliçó, perquè l'aprenguin els alemanys, els anglesos, els italians, els espanyols. Veurem si la conselleria d'Immigració creada per Matas dóna alguna resposta a una problemàtica tan complexa. De moment, té cura de les cases regionals i subvencionarà bauxes i disbauxes externes. Però aquests programes de festes no impedeixen la tenaç implantació de la pobresa en els suburbis de les nostres ciutats. No crec que Matas vagi per aquí.