La metamorfosi

Reflexió teòrica prèvia. Les polítiques fiscals són necessàries si es mantenen les premisses bàsiques del model social europeu (sanitat, educació i serveis socials públics i gratuïts, columnes vertebrals de l'Estat del Benestar). Dir el contrari és enganyar la gent: així de dur, així de simple. Però això no s'hi avé amb aquests acèrrims defensors d'un mercat abstracte que, segons indiquen, és capaç, també en aquelles àrees estratègiques apuntades, de fixar punts d'equilibri sota el joc de l'oferta i la demanda. I, sobre aquesta premissa, desballestar el paper redistribuïdor de l'Estat. La intervenció pública és peremptòria justament en aquelles activitats que preserven principis d'equitat i d'universalitat. És la prevalença del que Adam Smith diria «teoria dels sentiments morals»; dit d'una altra manera: la Justícia, com a columna vertebral, com a gran edifici que basteix les accions econòmiques. Un aspecte que, també de forma reiterada, els economistes oblidem. En aquest respecte, admir els economistes neoclàssics; però tenc moltes reserves envers els pretesos hereus d'aquells, els actuals corifeus neoliberals (sobretot, aquesta mena de columnistes i tertulians amb coneixements lil·liputiencs sobre economia), que pregonen de manera simple i alhora entremaliada el mercat per arreu però que, ai-làs, molt sovint solen dependre, directament o indirectament, de fortes ajudes públiques. Davant això, cal recordar Arthur Pigou -un neoclàssic vital-, l'economista que, els anys vint, gairebé tres lustres abans de la Teoria Genera de John Maynard Keynes, apuntà la necessitat de la presència pública en economia. I, en concret -i aquí enllaço amb el que ens interessa-, en el camp de les polítiques fiscals.

Un gir conservador? La recerca de recursos per a cobrir pressupostos reduïts, esdevé la principal preocupació del que gestiona econòmicament una entitat pública. Les despeses solen tenir capítols difícils de contraure que, endemés, s'incrementen amb el decurs del temps. I els ingressos no sempre s'ajusten a les previsions dels administradors. Per això, obtenir partides noves que engreixin les arques públiques esdevé la lícita inquietud del màxim responsable de les finances. Els mecanismes per assolir aquest objectiu són diversos: l'esperança d'un major creixement econòmic que, al seu torn, consolidi i eixampli les possibilitats recaptatòries a partir de la cistella d'impostos ja efectius; la davallada de la pressió fiscal, que esperoni la inversió privada i que, amb un pretès cercle virtuós, adobi més ingressos (la famosa corba de Laffer, d'estrepitós fracàs a l'economia nord-americana des de Ronald Reagan fins a l'actual George Bush); o la irrupció de noves càrregues impositives que contribueixin a millorar les hisendes públiques. El president Matas, davant aquest sintètic ventall de possibilitats, s'encarregà de dir, un cop i un altre abans de les eleccions (i posteriorment, ja investit, en altres discursos inspirats per la mateixa ploma), que les pressions fiscals eren nocives per a l'economia i que, en concret, l'ecotaxa -faré servir aquesta denominació, tot i essent conscient que no és correcta- era la causant de tots els problemes econòmics de les Illes Balears. Era inútil que, aleshores, alguns, amb dades solvents a la mà, tractéssim de situar les coses en coordenades més assenyades, tot indicant la distorsió econòmica d'aquelles afirmacions. Els he de confessar que fa vergonya l'economista Matas, perquè no es poden utilitzar, tenint la ciència econòmica com a formació universitària, arguments tan fal·laços i trucats. Però mirin per on aquella demoníaca ecotaxa s'ha transfigurat, ara, en un instrument distint -és cert que no és l'ecotaxa del Pacte del Progrés, però el seu punt de partida té idèntica inspiració- que, endemés, té condicionants encara més lessius («anticonstitucionals», si feim servir les proclames dels conservadors davant l'impost de l'anterior govern). Vegin. Primer: és totalment discriminatòria, ja que afecta tot just un segment reduidíssim; segon: és molt gravosa per a l'usuari (sis euros dia davant un de l'ecotaxa); i tercer: el seu primordial objectiu proclamat per Matas, és a dir, «regular» el sector dels cotxes de lloguer, no s'aguanta de cap de les maneres, car idèntica premissa resultaria vàlida per a les pernoctacions il·legals, amb l'ecotaxa dels progressistes.

Colofó: un impost per corregir desequilibris pressupostaris. Es pot criticar políticament l'orientació fiscal d'un govern. I, per suposat, fer-ho també tècnicament quant a un impost concret. Però convindran amb mi que cal mantenir una certa coherència en els posicionaments ideològics. Pel meu cantó, no critic que un govern pretengui tirar endavant un nou instrument fiscal, amb l'objectiu de la recerca de més ingressos per mantenir, justament, els ressorts fonamentals del benestar general de la població. Ho he escrit moltes vegades. Amb allò que estic frontalment en contra és de la hipocresia i de la mentida institucionalitzada que han liderat, en aquest i a d'altres camps d'actuació, els polítics del PP. El que no fa molt era catastròfic, ara és bo; la pujada d'impostos, sempre mal vista pels conservadors, esdevé ara una fórmula per solucionar el problema... a un sector econòmic concret! Tot molt mal d'entendre, des del prisma justament econòmic. Fiscalment, s'amaga, de manera conscient, la vessant recaptatòria de l'instrument, funció que és cabdal si la destinació final del que es recull es consagra, com s'ha dit, a millorar la sanitat. En resum: el problema central no és altre que els desavenços pressupostaris de la comunitat autònoma, que també hem denunciat des que coneixem l'enfollida política inversora del PP, que ha comportat un procés brutal d'endeutament públic -desconegut a Balears- en molt poc temps. No es pot anar a missa i repicar. Però Jaume Matas ho intenta, amb una pauta d'actuació molt eficaç: canviar d'opinió tantes vegades com siguin necessàries i en funció dels interlocutors. I la seva gran fortuna és que el seu teixit sociològic, el que li proporciona suport gairebé incondicional, junt amb els grups de pressió que l'emparen, piularan poc davant d'aquest projecte (han sentit, vostès, les irades protestes del sector hoteler?), tot i que és molt més inconsistent i difícil de defensar que l'ecotaxa de l'anterior govern. Aquest filibusterisme polític, instal·lat en la tergiversació permanent, desenfoca la realitat que maneja un Matas kafkià, sempre en plena metamorfosi.