L'escriptura de J.V. Foix

És clar que els resultats depenen del procediment. En aquest sentit, l'escriptura com a manera d'escriure i l'escriptura com a conjunt dels escrits produïts tendeixen a confondre's. Lògicament, hi ha una forta interconnexió entre les dues realitats designades per aquesta mateixa paraula. Es dóna el cas, a més, que és d'allò més usual que designem ambdues amb el nom de l'autor. En efecte, molt freqüentment, quan parlem de Foix -per exemple- més que parlar del personatge biogràfic, ho feim de les característiques de la seva obra i també, eventualment, de la seva manera -o de les seves maneres, en plural- d'escriure.

Com en la majoria dels casos, l'obra de Foix no és un tot monolític, perquè sens dubte cultiva una rica varietat de modes d'expressar-se. I és des d'aquest punt de vista que considerarem els textos del darrer volum de la seva Obra poètica, publicada per Quaderns Crema, amb el títol de Poemes esparsos, volum que recull precisament alguns dels textos que, al seu moment, més varen impressionar-me. Bàsicament, hi podem distingir cinc o sis modes o maneres d'escriure, la qual cosa, en poesia, és el mateix que dir mitja dotzena de maneres de deixar testimonis damunt la taula. «Recorda sempre que sóc un testimoni del que conto», escriu el nostre autor en la seva famosa Lletra a Clara Sobirós, que va servir de pròleg a l'edició de les Obres poètiques feta per Nauta el 1964 i que ara funciona com a epíleg.

Certament, aquestes distintes maneres d'escriure no van cada una pel seu compte sinó que, més aviat, s'entremesclen i actuen conjuntament. Tanmateix, conceptualment, és possible i convenient d'establir unes certes diferències:

a) Per exemple, el testimoni esmentat pot esser de tipus narratiu i suficientment planer perquè el seu accés resulti bastant directe pel lector. Un cas molt clar d'aquesta categoria seria Un port, ¿qui no ho remembra?, dia tretze de setembre. També Crònica terça i Crònica quarta. Es tracta de poemes que es poden qualificar de narratius, centrats en els seus estiueigs de tota la vida al Port de la Selva i als encontorns més entranyables de la costa catalana.

b) Hi ha també, abundosament, la seva manera d'escriure surrealista, de molt més difícil assimilació o comprensió, un bon exemple de la qual serien els poemes en prosa de les seves Noves de darrera hora (1966-1969), també recollides en aquest darrer volum que comentam i que es dóna també en molts dels seus llibres més coneguts (Gertrudis, KRTU, etc.).

c) Hi ha altres textos en els quals el que ens crida més l'atenció és la gran capacitat de l'autor com a rimador o versaire. Aquest seria el cas de Crònica dotzena del Llibre dels fets naturals en vers rodoladís, dedicat a Pompeu Frabra I.M., poema que va utilitzar per a felicitar el cap d'any de 1969. Igualment cal esmentar dins aquest grup un poema dedicat a Joan Miró, Fèiem estella de les branques mortes.

d) Un altre aspecte molt notable, realment fonamental -i que pràcticament es dóna en la totalitat de la seva obra- és la riquesa i la inventiva idiomàtica, tant en els seus poemes en vers com en els seus poemes en prosa.

e) Però l'escriptura que sempre m'ha captivat més, la més carregada de sentit, és la que es manifesta en poemes tan extraordinaris com Tota amor és latent en l'altra amor -on curiosament agermana Ramon Llull amb Joan XXIII, al qui esmenta com Joan l'Apòstoli- i, sobretot, Tots hi serem al Port amb la desconeguda, el poema que va dedicar a Gabriel Ferrater quan la seva mort, i on trobam versos tan memorables com «Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman» o «I un no res grana i creix en un somriure».

f) I encara podríem parlar del lirisme desfermat d'«Ella es diu Eu i m'anomena Vós».

Pel meu gust, aquest darrer volum de la seva obra poètica en l'edició fins ara més completa posa al nostre abast un bon grapat dels millors versos del gran poeta de Sarrià, la majoria dels quals, per altra banda, no havien estat publicats mai en forma de llibre.