Què t'agrada el bescuit?

És exactament el que vaig pensar l'altra nit, quan va passar el que va passar. Ho contaré i vostès ho podran llegir, si la paciència els arriba. Devers la una i mitja de la matinada, quan fins i tot les òlibes ja fan el primer so o s'ho plantegen ben seriosament, una veïnada d'aquí davant, com que va veure que encara teníem el llum del dormitori encès, que dóna al carrer precisament, tocà a la finestra, em cridà pel meu nom i em demanà si em volia aixecar i sortir, que tenien un problema. Ho vaig fer apressat, amb dues estirades em vaig posar camia i pantalon. I ja ens tens, les tres famílies de més a prop amb cara de son i vestides de qualsevol manera, a veure què punyetes passava, encuriosits i papulls tot plegats, a aquelles hores. Resultava que a una planta baixa que fa cap de cantó amb el nostre carrer, el de l'Illa de Montecristo i el mateix Passeig de Cala Gamba, que no està habitada ja fa temps perquè el propietari és un ancià militar retirat, fadrí rodamón i sense família coneguda, don Mateu Garriga li diuen, per més senyes, rendit i postrat a una residència de la zona en estat pràcticament vegetal, pobre home, ja fa un temps la va tancar la casa aquesta, va fer fora uns llogaters que hi tenia i la tancà, utilitzant-la des de llavores com a magatzem de tots els seus mobles vells d'aquí i d'allà, altres llocs on habitava. Dins aquesta casa, a punt de ser engolida per la massa encoratjada vegetació del jardinet que l'envolta i un pi disforjo que l'ha d'esbucar, s'hi sentien renous de cops pels mobles, arrossegadissa, una finestra forçada, la llum engegada, trespoleig i fressa a rompre. La veïnada que ens havia cridat, de qualque manera ens volia fer còmplices de la més que prudent cridada a la policia. Quan tots hi estiguérem d'acord, marcà el 091. Al punt, en deu minuts o menys, dos cotxes de la policia amb quatre números (se'n diuen així, encara?) dins cada un arribaren i els posàrem al corrent dels nostres temors de robatoris, o el pitjor: possibilitat de malifetes diverses, incendi, brutors evitables, etcètera. Entraren i feren sortir un passerell d'una trentena anys, menut i magre, capellet de plàstic imitació cuiro marró, barbeta incipient, cap de grill, que de seguida que el vaig afinar ja el vaig conèixer: des que ell tenia quinze anys que fa petits robatoris per la barriada; record que fa uns anys una colla de veïns el vàrem sorprendre a can Llucià Albertí, l'amic recentment desaparegut, estimat, descansi en pau, intentant robar un ca bobdail, d'aquests grossots, per fer-lo barallar amb altres cans digueren els entesos, i entre uns quants el férem desistir del seu robatori; era el mateix malanat, segur. Quan va ser escomès per la policia de què hi feia allà dins, digué que res, que s'arreglava un llit per a dormir i que tenia permís de l'amo. Com que no va saber respondre qui era l'amo perquè era una nyepa, es va palesar que es tractava d'un «okupa», així, per la cara, que ara està de moda. També quedà clar que la policia no podia fer absolutament res, i que l'havia de deixar allà que dormís o fes el que li donés la real gana, mentre no escandalitzés. «No podemos actuar si no hay una orden del juez». I? «La orden del juez es consecuente de una denuncia expresa del propietario». I nosaltres: ah!