Claude Rains, el capità Renault a Casablanca, llançava una ampolla de Vichy a la paperera. Amb aquell gest deixava ben a les clares quins eren els seu sentiments cap al règim col·laboracionista de Petain i Laval. Record que, de nin, a la farmàcia del meu pare hi havia caixes de fusta, amb una barana al mig que servia d'ansa, amb botelles d'aigua de Vichy Catalán. Dotze unitats en bateria per caixa. Aleshores s'utilitzava en algunes fórmules magistrals i en altres usos terapèutics, encara que penso que la majoria d'aquelles botelles, per no dir totes, acabaven a la taula de casa. Anys després, en alguna de les terrasses dels voltants del passeig del Born de Palma, els matins, aquesta mateixa aigua mineral natural carbònica era remei dels excessos de la nit anterior.
Segurament cada lector tindrà els seus records carbònics o fins i tot carbonitzats. El d'aquell pagès il·lustrat, lector diari de La Vanguardia, que havia estat en un dels camps de concentració de França els primers temps de la guerra mundial, és ben present en mi quan es parla de Vichy. Aquest home, que fugí de la seva reclusió francesa en direcció a Suïssa per allistar-se a la Creu Roja internacional, per acabar, un altre cop, a un cap de concentració al nord d'Àfrica. Ironies de la història, encara avui forma part de la llarga llista dels oblidats. En canvi jo record que, enfilats ambdós dalt de tot d'un carro de baranes altes carregat de naps, que ell conduïa, m'explicava la seva visió de la guerra de Suez. Possiblement els meus primers contactes conscients amb la política.
Aquesta setmana, no al Formentor o al Miami, però també en un dels nous bars pròxims al Born, vaig demanar si tenien aigua de Vichy. El cambrer respongué contundent: «Sí, però ha de ser amb gas». Em va entrar vertader pànic, no pel que era evident, ja que sempre li podem donar una explicació: falta de professionalitat, contractes precaris, poc esperit empresarial, proliferació de franquícies, etcètera, etcètera. Me va entrar pànic, ja no sabia on era, em vaig trobar fora del temps. Si mirava cap enrere, això no hauria passat i, si mirava cap endavant no veia casa meva.
El President, el mateix dia, acabava de parlar a Madrid del perill de revifar la guerra civil. Mentre bevia l'aigua amb gas, vaig pensar que el perill que ell temia no era el de despertar la consciència històrica, que no és perillosa, ans el contrari. Del que realment es té por és de revifar les consciències, simplement les consciències. Ja està bé com està, doctrina oficial. Que les obvietats no fan cap mal. Quan un país viu d'obvietats, viu als núvols, no toca de peus a terra. És això el que pretenen? Sense cap dubte, l'aigua és amb gas. O no.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.