Una senyora clafida d'arts

La llar mallorquina dels Verdaguer -els últims Verdaguer del brot de Menorca- hi és amarada d'atmosfera artística, conspícuament. El fet, només de percebre'l, em va captivar a l'instant. Hi vaig copsar de seguida una atmosfera artística, dic, que ultrapassava les raons literàries lligades a la memòria de la figura medul·lar d'aquesta família: la figura indeleble, sempre erecta, del gran autor de Piedras y viento o La isla de Oro. Com tothom comprendrà fàcilment, aquest domicili és l'únic cenacle real i concret que queda de la biografia literària de Màrius Verdaguer i Travesí. Aquí es conserven els seus manuscrits, l'epistolari, la col·lecció de les obres editades, els papers d'una vida consagrada a les lletres, etcètera, encara que no tots, perquè un bon gruix va ser cedit a la Biblioteca de Catalunya. Però és el cas que aquesta atmosfera artística de què parl no s'acaba aquí. Hi ha altres rastres igualment interessants per arribar a la conclusió que, en aquesta casa, hi viu gent cultivada, sensible, amant de la creació artística. I açò se us fa palès, així que hi sou convidats a entrar-hi, per la densíssima riquesa pictòrica. Domina, pertot, una plasticitat artística concreta i abundant. Estances, sales i passadissos van plens d'olis i aquarel·les i dibuixos; i nogensmenys, de desenes i desenes de ceràmiques del XIX i el XX. «És que la pintura ens agrada molt», em confirmava Alícia Verdaguer. «També som grans col·leccionistes de ceràmica, n'estem xiflats», que em féu per reblir l'evidència. Empès pel meu tossut biaix menorquinista, no vaig poder fer altrament que fixar-me, ja posat en el menjador, en una magnífica panoràmica, a l'oli, del port de Maó, agafada des de la colàrsega. Alícia, llavors, em féu avinent que era una pintura de 1896, signada per Ponsetí Fontcoberta, que va resultar ser el seu sogre. Nomia Josep Ramon. Havia nascut a la capital de Menorca i encara que, de Barcelona estant, s'havia dedicat tota sa vida al comerç, la seva secreta passió foren els pinzells. El seu fill, és a dir, l'espòs d'Alícia, també ha gaudit sempre d'una poderosa atracció per les arts. Exactament, pel cant líric. Manuel Ponsetí Bosch, nat el 1920 a la Ciutat Comtal, ha sentit sempre l'amor a l'òpera. Va estudiar cant a Palma dels 19 als 26 anys, i, a 29, va debutar en el paper de marquès a La Traviata. La seva ha estat la tessitura de baix cantant. Durant una llarga etapa va formar part de la Compañía Regional de pera de Palma. Encara recorda amb enyorança el seu debut a Menorca, el 1951, fent-hi dues representacions del paper del sicari Sparafucile deRigoletto de Verdi. No hi havia tornat, a l'illa, des que la guerra l'aïllà dels pares durant tres anys. Amb la intenció de restablir-se d'una grip a ca uns concos, el 16 de juliol del 36 desembarcà a Maó. Però vet aquí que la nit del 17 se sentiren els primers trets fratricides a La Mola, i, és clar, el jove Manuel hagué de quedar-se a l'illa. Com a cantant, ha compartit repertori amb Ausensi, Kraus o Mario del Mónaco. Ara és el seu fill Carles qui el segueix en el món de la música. És professor del Conservatori de Palma i ha estat director de l'Orquestra Jove de la Simfònica de les Illes Balears i director de la Coral de Cambra Studium. Ja ho veieu. Alícia Verdaguer, a qui profés una estima explícita, és una dolça senyora que tal volta dirà que és ja l'última Verdaguer vivent. Però, mirant a l'horitzó, també podrà esbombar, a boca plena, que ha gaudit d'una existència clafida d'arts pels quatre cantons: filla de novel·lista eximi, germana d'un violinista titular del Liceu, esposa d'un baix d'òpera plausible, nora d'un pintor estimable i mare d'un músic de notable carrera molt ben encetada. Potser no es pot demanar més en aquest món, dominat com està pel consumisme repatani -vull dir la buidor d'esperit.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista