Llàstima, Sr. Matas

En el debat parlamentari sobre l'estat de la Comunitat Autònoma va quedar clara la impossibilitat de dur a terme una reforma del nostre Estatut d'Autonomia si no hi ha algú que posi seny en el desbaratat debat que aquest tema ha suscitat. Aquest paper correspondria al Govern i sobretot al seu President, i el fet que, ja fa més d'un any, el PP illenc acceptàs entrar a considerar la reforma amb la condició que fos el Govern qui la impulsàs semblava indicar que assumia aquest paper. Però de llavors ençà, res de res. El Govern no ha liderat el procés de reforma, i les contradiccions que ha posat de manifest en els seus plantejaments només permeten deduir que o bé no té ni idea de quin Estatut vol, o bé no vol cap reforma. Primer, el President Matas deia que la reforma s'havia de fer per consens i sense límits; pocs mesos més tard ja deia que es conformava que la reforma fos cosa de dos, el PP i el PSIB; i ha acabat demanant una moratòria en l'aprovació de totes les reformes estatutàries a l'espera de com quedi l'Estatut de Catalunya. Mentrestant, la manca de fites clares en el procés de reforma ha permès que, abans ja d'asseure's a negociar, cada partit s'hagi llançat a plantejar les seves exigències sense to ni so, o millor dit, amb un so sectari de defensa del seu respectiu corralet. S'haurà de reconèixer que, en aquest sentit, hi ha hagut una certa coherència per part dels partits minoritaris: Els nacionalistes d'esquerra han jugat el paper que els correspon, molt important, per cert, perquè només posant de manifest que hi ha gent, poca o molta és relativament secundari, que aspira a solucions maximalistes serà possible aconseguir que algun dia, però certament no en aquesta ocasió (i els nacionalistes en són ben conscients), es puguin fer realitat; i UM ha demostrat un cop més que l'única cosa que li interessa és assegurar-se l'usdefruit del poder a Mallorca, i per això creu que no s'ha de parlar de «nacionalitat històrica», sinó de «nacionalitats històriques» i exigeix que els Consells tenguin la mateixa capacitat legislativa que el Govern, amb l'objectiu massa evident (i sens dubte anticonstitucional) de crear tres Comunitats Autònomes de fet, i està en contra de la separació de candidatures als Consells i al Parlament dient que això provocaria més inestabilitat política, posat que obriria la possibilitat que es formin majories diferents a cada institució. Com és natural, la senyora Munar s'ha guardat com de caure de dir aquesta bajanada, i ha encolomat aquest trist paper al senyor Miquel Nadal, que sembla que no s'ha adonat que ara ja són diferents les majories a cada institució de les illes, i no passa res. A tot això, el PSIB ja fa molt de temps que va fixar quatre punts bàsics, i de llavors ençà es manté en un segon pla massa discret, pel paper que li correspondria com a principal partit de l'oposició. I el Govern no té més obsessió que el finançament, que sens dubte és importantíssim; però un Govern impulsor de la reforma de l'Estatut no pot oblidar totes les altres qüestions. Almanco s'ha de dir que, en aquest punt, té tota la raó del món, perquè el finançament s'ha de negociar entre l'Estat central i el conjunt de Comunitats Autònomes i és inadmissible un sistema de negociació a dues bandes, com ho és també, encara que el PP no s'atrevesqui a dir-ho, el sistema que s'aplica al País Basc. Però, en conjunt, només es pot dir: Llàstima, Sr. Matas.