No podem sinó celebrar l'anunci de Bush que tornarem a la lluna. Encara seria millor si un dels qui hi ha de tornar fos ell mateix, però ja sabem que la felicitat mai no és completa. També ens han aclarit que això serà d'aquí a catorze o divuit anys, i qui de vostès sap on serà d'aquí a divuit anys? Jo mateix, que em diria previsor, encara no ho he decidit. En tot cas, anar a la lluna i viure-hi comença a tenir interès, a més de la poesia de sempre i l'interès tècnic que ho dóna per suposat: als programes de divulgació sempre ens recorden que gràcies als viatges a la lluna tenim paelles de tefló, i aquest és un argument incontestable. I tal com van les coses, d'aquí a divuit anys, en tindrà molt més, d'interès. Però molt molt.
A la lluna, per començar, no hi ha -encara- canvi climàtic. Dic encara perquè si els americans hi tornen això probablement canviarà en poc temps. Michael Crichton ha vingut a Barcelona a dir-nos que ço del canvi climàtic no acaba d'estar clar -de fet ha dit que és mentida, que no hi ha cap canvi climàtic-, i que l'únic problema són els ecoterroristes que estan a punt de sortir a escena per causar un seguit de desastres climàtics (descrits a la seva novel·la, que acaba de sortir) i l'orfeó de meteoròlegs afeccionats que ens fiquen la por al cos amb notícies acoquinadores. Potser Michael Crichton no s'ha assabentat dels huracans que han assotat, assoten i assotaran el seu país (el sud més negre i pobre, concretament), ni de la sequera que patim per aquí a prop, ni del munt de signes que això del canvi climàtic va de debò. És comprensible, perquè estava molt enfeinat escrivint el seu llibre sobre el canvi climàtic i no podia despistar-se.
Alguns desencantats i sabotejadors de l'american way of life han recordat tímidament que aquest mateix anunci que l'home -l'home americà, en principi- tornaria a la lluna el va fer el mateix Bush fa un poc menys de dos anys, coincidint amb les primeres crítiques per l'inici de la guerra a l'Iraq, i que potser ara ho ha repetit per mirar de distreure'ns de les crítiques per la imprevisió del seu govern davant l'huracà Katrina, que com tothom sap -tothom excepte Michael Crichton- devastà fa un parell de setmanes un parell d'estats de la Unió. Molts científics pensen que aquests huracans són un producte (un dels molts, i tots catastròfics) del canvi climàtic, i una mena d'exemple del que passa quan consideres l'atmosfera un bé de consum, com la consideren els americans. Cosa que ens recorda un altre avantatge d'anar a la lluna: no en podrem malmetre l'atmosfera (ni tan sols ho podran fer els americans), perquè la lluna no té atmosfera apreciable. De cara a la conquesta de Mart, prevista per al 2030, la cosa és més espinosa, i no puc sinó recomanar a la secció planetària de Greenpeace que comenci a avisar als marcians que llur atmosfera té els dies comptats.
Bush ha dit que es tracta de demostrar que podem viure a la lluna amb els recursos locals, locals de la lluna, entenc. Magnífic. Però a veure si en l'intent acabem demostrant definitivament que no som capaços de viure amb els recursos locals de la terra -com molts comencem a sospitar. Tot indica que d'aquí a dues dècades el petroli i les benzines seran aquí a la terra béns de luxe -més de luxe que ara, vull dir-, i que l'aigua, els espais verges, els aliments naturals o el silenci seran mercaderies com ara els diamants sud-africans o el nous Rolls-Royce. Convé saber-ho perquè ens hi anem acostumant.
Sobre l'aigua a la lluna encara s'han de fer alguns sondeigs, en el sòl lunar, i el tema dels aliments potser hi plantegi algunes dificultats, però el silenci -a la lluna, i per qüestions físiques- està garantit. Un altre avantatge. I a més hi fa un fred esplèndid, a la lluna, sobretot a la cara amagada, on no hi arriba cap televisió ni funcionen els mòbils.
Qui imaginaria més ventures?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.