Fiol, Vives Campomar i Morandi

D'un articulista català deien els seus amics que mai no s'hi podia discrepar, perquè només escrivia veritats com, per exemple, la gent hauria de llegir més, el Quixot és una gran novel.la, hauríem de ser més respectuosos amb els vells, etc. Escrivint coses així, es va guanyar la vida amb decòrum bastant i fins i tot va veure publicat un llibre que contenia una selecció dels seus millors articles. Tenia mèrit triar els millors, perquè tots eren per un estil. És clar, preferim estar en desacord amb un articulista intel·ligent i arriscat que no perdre el temps llegint algú que predica incansablement la fe als conversos. Per un article hi han de passar aire fresc, torrentades o caps de fibló. El que no pot ser és que la seva lectura ens deixi com estàvem, zero graus: ni fred ni calor. Una de les condicions perquè l'articulista remogui la meteorologia de les idees és que sigui i se sàpiga veritablement lliure. No ho confongueu amb la capacitat, àdhuc la mestria, per a la maledicència, la calúmnia, la insídia o per aquest art de la guerra que són les mitges veritats: aquestes pràctiques són pròpies de gent que no ho és, lliure, sinó que se sent obligada a complaure uns camarades, uns patrons, una directiva qualsevol. Sovint, darrera la pantomima de la llibertat d'expressió hi ha una sòrdida disposició a fer la feina més bruta del grup al qual hom pertany o per al qual treballa. Els articles més tòrrids solen anar firmats per persones que, si un dia fossin lliures, ja no sabrien què fer-ne, de la llibertat. Uff, això ja sembla un sermó, dispensin vostès. Total, allò que volia dir -i ara ja no sé si em queda temps- és que fa un parell de dies vaig sentir una glopada d'aquest aire fresc que només projecta la llibertat, en llegir un article de Bartomeu Fiol titulat «L'obra de Vives Campomar». En reproduiré un fragment: «...a mi (l'obra) que em sembla excel·lent són els seus extraordinaris gravats, alguns dels quals recorden els de Morandi però que, en conjunt, és ben possible que els superin». Una butilada? Els gravats de Vives Campomar sempre m'han agradat molt, però molt..., i per què no tant o més que els de Morandi? És igual, no sent la necessitat de dir si són millors o no són tan bons, però el que em vivifica és que Bartomeu Fiol ho trobi i ho escrigui, perquè darrere aquesta afirmació hi ha moltes coses importants, hi ha la manca d'aquests complexos que tan sovint ens bloquegen, hi ha la llibertat d'un criteri que no se sent compromès amb uns cànons establerts, hi ha la valentia de mirar una obra d'art sense prejudicis, hi ha, en definitiva, la manifestació d'una personalitat autònoma. En resum: una actitud impertinent davant la daurada mediocritat de la correcció política que campa per la cultura. Però, vius, aquesta impertinència respon a un criteri format en la reflexió crítica, en l'exercici ininterromput de la intel·ligència. Ho dic perquè no hauríem de confondre les coses, ara, i donar crèdit als brams de tota casta d'ases. No és això, no.