Estius

TW
0

Des de ben petita solia passar els estius al poble de ma mare. Era una vila petita encastada dins la muntanya. El tren, la fàbrica de roba i la de begudes marcaven la vida del seus habitants.

Jo, ciutadana nascuda al Call Menor de Palma, cada any pels voltants de Sant Joan baratava els estrets i ombrívols carrerons per espais plens de llum i de cels estrellats.

La casa de la meva padrina de fonts estava situada a l'entrada del poble i el terrat de darrere s'obria a una panoràmica superba. A l'esquerra, els «Tres Penyals» que s'aixecaven com a gegants protectors de la terra i de la gent. A la dreta, s'alçava majestuosa la serra fins on s'enfilaven les darreres cases del poble. Enmig una petita planura solcada per les vies del ferrocarril i al fons, emmarcada per la blavor de llunyanes muntanyes, la fàbrica de teixits.

Tot el poble es movia al compàs del siulet del tren i de la sirena de la fàbrica, ara ja emmudida per a sempre. Els rellotges eren instruments purament decoratius i superflus.

Un dels records més vius que tenc és de les obreres de la fàbrica pujant cada dia per la costa de l'estació. Anaven agafades de bracet fent una teringue, rient i fent-se confidències que les meves cosines i jo, encara només projectes de dona, envejàvem. Haguéssim donat el que fos per créixer i no anar mai pus a l'escola, entrar a fer feina a la fàbrica i formar part d'aquell univers femení de bates de llista marcant formes de dona ja feta, de cames que els diumenges canviaven els calcetins de cotó per calces de «cristal» pecaminoses i transparents.

Darrere pujaven els homes fent gresca i cridant. Anaven separats com a l'església, encara que els comportaments eren molt diferents d'un lloc a l'altra. Els esponerosos plàtans que vorejaven la costa de l'estació eren sovint muts testimonis de vermellors causades per bromes pujades de to, cridades pels homes i contestades amb enginy per les al·lotes més decidides. Era un ritual que es repetia cada dia. Tots se coneixien, fins i tot hi havia matrimonis i parelles que festejaven. Però per ventura aquesta casta de joc els ajudava a soportar la rutina de les llargues hores davant els telers, mentre esperaven amb ànsia el so de la sirena que canviaria el renou de les màquines per la musica dels crits i les rialles.