UM després de Calvià

La situació real d'UM, emperò, no era molt diferent el 2 de juliol de la que ja patia el 26 de maig de 2003, i fins i tot no canviarà molt després de la fugida del trànsfuga. De fet, el valor del que ha ocorregut a Calvià és, sobretot, el d'exemple. Del que està patint UM en relació a l'ofegament al qual la sotmet el PP. Localment l'episodi sembla deixar els nacionalistes sense capacitat de pressió davant del PP. El trànsfuga podria assegurar la tranquil·litat del batle Carlos Delgado, per seguir fent tot el que cregui bo per als seus interessos. És a dir, política urbanística convenient, com sempre. És dur per a UM. Perquè podria perdre totalment la possibilitat d'influir a la nova possible majoria formada pel PP més el trànsfuga. Tanmateix, això no és el pitjor, per al partit de Maria Antònia Munar. Ho és, en canvi, el que implica. Com és conegut, els trànsfugues estan coberts per la llei. Així ho ha dictaminat el Tribuna Constitucional: l'acte de cada regidor, diputat provincial-insular, regional i nacional és de l'electe, no del partit que l'ha presentat. Els partits només tenen una via -a més de triar bé els candidats- per intentar evitar el perill. Ser el més fort possible. A un partit feble és molt més probable que li surtin trànsfugues. Al PSOE de principis dels anys noranta n'hi sortien per tot, perquè era dèbil. A la UM de la segona meitat dels vuitanta ja ni calia parlar de trànsfugues perquè, de fet, la majoria dels seus càrrecs ho eren, i acabaren en el PP. Això és el terrible per al partit de Munar, ara mateix. Que després d'aquests darrers mesos -d'ençà el març- de fer com si encara fos qui té la capacitat de decidir-ho gairebé tot -ja saben: decisiu i poder pactar amb uns o altres, moderar esquerra o dreta...- i d'intentar, amb la Convenció, convèncer propis, i algun estrany si era possible, que les coses anaven la mar de bé, ara, de sobte, el PP, via Calvià, li pega un cop que la deixa en evidència. Amb la seva debilitat a la vista pública. No és la mateixa situació de finals dels anys vuitanta, però el missatge que se llança cap a l'univers de vot d'UM és clavat: que qui mana és el PP. UM té pocs, molt pocs, cada vegada manco, marges per maniobrar i desfer-se de l'ofegament i pressió. Fa rialles que se pretengui que és quelcom exclusiu, local, de Calvià. Perquè és impossible que la cúpula del PP no hagi com a mínim deixat fer. La qual cosa és, ateses les circumstàncies i el valor polític del municipi, el mateix que donar llum verda. És ver que la vida política de Calvià té particularitats estranyes -o no tant, perquè sempre tenen relació amb l'urbanisme- i que és el municipi a on més coses obscures han passat. En aquest cas, la qüestió concreta que ha fet trencar definitivament UM al municipi és important, però no el que més des del punt de vista de l'anàlisi política global. Ho és en canvi, el valor comentat. L'exemple d'extrema debilitat d'una UM que no se'n surt de l'ofegament al qual l'està sotmetent el PP. És més, que quan ha intentat fer algunes posades en escena per fer veure el contrari, i quan la convergència escènica amb el PSOE més intensa se mostrava, el PP, que ha ensumat potencial perill a Calvià -per les mocions de censura a Esporles i Formentera-, ha deixat amb un pam de boca els d'UM. I els nacionalistes, ara, queden encara amb molt manco marge per moure's. De fet, a aquestes alçades només tenen una opció per demostrar que no estan fermats de peus i mans pels conservadors. Veurem aviat si de veres encara la tenen, o ja ni això.