De les funestes conseqüències de no voler arrenglerar-se en cap de les dues forces en conflicte és un bon exponent la vida de Miguel Servet, o Miguel de Vilanova, o Serveto, o Servetus (Villanueva de Sigena, Osca, 1511-Ginebra, 1553). Es formà, a partir dels 15 anys, en el reformisme erasmista amb fra Juan de Quintana, franciscà doctorat a París que fou confessor de Carles V. Talment Erasme de Rotterdam, la trajectòria teològica i científica de Servet, l'arrelament a la «lliure crítica», l'enemistà amb catòlics i protestants. Hagué d'esser, a la seva manera, un gibel·lí entre güelfs i güelf entre gibel·lins. Posicionament incòmode, perquè l'ideal de tolerància general i d'educació moral va fer que Miguel Servet fos rebutjat tant pels catòlics com pels protestants. L'enemistat personal amb Joan Calví el va dur a morir a la foguera. Tan inquisitorial com la nostra. El cremaren amb llenya verda. El fet sempre m'ha fet pensar en aquella pardaleria mallorquina que quan vol donar llargues a un assumpte -sigui d'honor, econòmic, polític o el simple gust de putejar amb demores un element incòmode-, afirma cara alta: «la cosa no crema del verd».
Als 19 anys, després d'abandonar la fe tradicional, es relacionà amb reformadors de Basilea i Estrasburg. Fou acusat d'heretge per posar en dubte la Santíssima Trinitat i, mogut pel seu esperit indomable, reblà el clau publicant De Trinitatis Erroribus (1931), llibre que fou condemnat tant pels catòlics com pels protestants. Servet es mantingué en els seus tretze, amb altres obres, cosa que féu que l'emproàs la Santa Inquisició i ja mai més no va poder tornar a la seva terra. Dins l'Edat Moderna inaugura la tònica dels exiliats pel nostre caïnisme. Deambulà per Alemanya, París i Lió. A París estudià medicina, influït per Symphorien Champier, i quan publica Syruporum universa ratio (1537), la seva principal obra mèdica, el processen per ensenyar astrologia judiciària. Exerceix la medicina a diverses localitats franceses i el 1553 les seves públiques discrepàncies el duen a la presó, a Vienne, acusat d'heretge pels catòlics després de publicar Christianismi Restitutio (1553). L'havien condemnat a esser cremat en efígie, perquè va fugir de la presó. Quin era el seu gran pecat? En un punt de l'obra, i sense donar-li massa més importància, explicava la circulació sanguínia pulmonar.
-Bona la va fer! -exclama «El Xoco»-. O no ho sabia, aquell sant home, que tenir raó abans d'hora o després de l'hora és exactament el mateix que equivocar-se amb tots els ets i uts?
-Home, això ho deia la Yourcenar quan parlava de l'emperador Adrià. I ara fixa't si no havia tingut temps de reflexionar i mesurar les seves paraules.
-Segles i segles. Idò això. ¿A qui se li ocorre, quan ha vist tan de prop les quatre orelles dels dos llops inquisitorials, embrancar-se en la idea de l'ànima humana còmodament instal·lada en la sang i movent-se amunt i avall pels cossets dels components de la raça humana?
-El més fotut és que ell pretenia combatre el galenisme arabitzat. D'altra banda, si pensava que l'ànima, emanació de la divinitat, deia ell, es troba a la sang, és perquè prenia al peu de la lletra conceptes de l'Antic Testament.
-Així li va anar. Calví l'havia amenaçat i Servet fugí de París per mor d'ell.
-L'enxampà a Ginebra. Sentenciat a la foguera en judici sumaríssim, sense advocat defensor, morí a la foguera amb 42 anys. Les roses de la sang dels heterodoxes!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.