16/07/05 0:00
TW
0

Hi havia la transparència fràgil i perfumada del vi blanc Obelisk que ens acostava a les vinyes que creixen esponeroses als voltants d'Alexandria. La transparència se n'anava quan un lleu tel d'humitat s'enganxava al vidre de les copes. Llavors la transparència es veia a la mar, amb una escampadissa de blau netíssim sobre l'aigua que era com un vidre posat per tapar un fons d'arena. Marcat per un passeig marítim en corba apareixia el perfil de Marsa Matruh. Més lluny, la cova de Rommel. Estampa mediterrània amb desert i oasis -Siwa, Gara...- que quedaven a l'esquena, ja eren passat. Una caminada fins a la línia de l'aigua feia avinent que aquelles transparències i aquells colors no eren de vidre. Amb els peus en remull se sentia la frescor de l'aigua que, com un raig tonificant, pujava per les cames. Era un gust estar allà intentant detenir un temps feliç que sempre es resisteix, s'escola entre les mans, es fa fonedís. Fins i tot les petjades damunt l'arena eren un vist i no vist: sempre hi havia preparada una llepada de l'aigua que arribava per deixar les coses al seu lloc. Era ben igual si aquelles hores, aquell moment i aquell lloc eren un miratge. Tot valia la pena.

Els cuiners de l'hotel Beau Site havien fet la seva feina. Els plats embellien la taula posada enmig del decorat de mar i arena de Marsa Matruh. Unes aigües que no feia massa hores que els pescadors havien travessat per treure'n aquells calamars que combinaven amb el blanc Obelisk de les bodegues Gianaclis, creades el 1882. Molls, gambetes, ensalades, salses... Pescadors i cuiners s'havien lluït. Uns amb la pesca, els altres amb la preparació i la cocció. El toc final l'havien donat adornant el plat amb roses fetes de pell de tomàtiga. Allà, amb tot el blau, amb tanta mar, amb els peus plens d'arena blanca com calç... Hi havia tocs de perfecció. Vi, menjar, companyia. Un moment perfecte. I, ben mirat, aquella Mediterrània que banyava els peus era la mateixa que, tirant dret, arribava a Mallorca.