Bartomeu Fiol

L'exposició d'escultura en Es Baluard

Bartomeu Fiol08/07/05 0:00

Acab de visitar per quarta vegada aquest museu, que tan bé ha sabut aprofitar la vella mola d'Es Baluard. El motiu de la meva visita ha estat veure l'exposició «Pensar les formes», que recull una nodrida mostra d'escultures contemporànies presents a les col·leccions mallorquines, particulars i institucionals. Però, naturalment, he aprofitat l'oportunitat per a admirar de nou algunes peces -i per a «descobrir-ne» algunes de noves o que m'havien passat per malla. Ja se sap que les visites als museus s'han de repetir, perquè certament les que pretenen aconseguir veure-ho tot d'una sola vegada -ser exhaustives- normalment no són les més profitoses. Tal com la poesia millor necessita ser rellegida de tant en tant -o com cada nova audició de la música clàssica incrementa el plaer del melòman-, tornar a veure les obres d'art plàstic ajuda a la seva millor assimilació i valoració. Cal dir a més que en Es Baluard s'han anat introduint algunes modificacion -de renovació de les obres exposades, de distribució d'espais i de col·locació dels quadres- que aconsellen que els aficionats, de tant en tant, es posin al dia. Al cap i a la fi, un museu com Es Baluard és una cosa viva i ben viva. Un paisatge que un servidor no recordava és un oli damunt cartó d'Eliseu Meifren, Vista de Palma, c. 1908. Un altre que crec que és una novetat és un oli damunt tela de Joaquim Sorolla, Cala Sant Vicenç, 1918, d'un tractament peculiar, amb un primer terme d'una gran massa de color gairebé uniforme, sense marcar les pinzellades, que fa que es pugui fruir com una pintura abstracta. Tampoc no recordava -i també sospit que és una novetat- una aquarel·la d'Emil Nolde, Madonnenfiguren und Hyazinthe, 1954-1955. Per descomptat, en aquestes primeres sales un no pot deixar d'admirar -tantes vegades com les vegi- un fabulós Paisatge de Mont-roig, 1916, de Joan Miró, un quadre en el qual els espais com si es moguessin, d'una coloració molt viva, estèticament impactant, i una petita Natura morta amb fruitera, botelles i tassó, 1918, de Maria Blanchard. Ja davallant cap al gran aljub on es troba l'exposició temporal d'escultura, motiu de la meva visita, m'impressiona novament la sèrie de 16 fotografies en color de Sean Scully, Mérida, 2001, una mena de reportatge de setze façanes molt humils -per no dir miserables- d'aquesta població de Mèxic, totes amb un mateix format frontal, obra que vaig veure per primera vegada al centre de cultura Pelaires.

«Pensar les formes» aplega peces dels escultors més famosos del segle XX. Hi ha, per exemple, una Woman, sense data, d'Henri Moore; una Tête de chat, preciosa, de Diego Giacometti; una curiosíssima terracota d'Eduardo Chillida, Lurra, 1985; un Mòbil dempeus (sense data) d'Alexander Calder; un bronze molt elegant, d'estètica cubista, de Pablo Serrano, Guitarra n. 18, 1984; un bronze petit d'Aristides Maillol, La parisienne, 1905, d'un encant especial; una extraordinària terracota de Yannick Vu, Yannick n. 2, 1986, un cap de dona de tonalitat grisa i de mirada fascinant per la seva gran humanitat; una figura alta, en bronze, El Missatger, 1937-1968, d'Ossip Zadkine, amb els braços tots plens d'estranys missatges o presents; i un bronze de la col·lecció de l'Ajuntament de Palma, Sense títo, 1999, que reprodueix espectacularment la forma gairebé brutal amb que ha estat modelat en fang el seu model.

Però també criden l'atenció les nombroses escultures d'artistes tal vegada més coneguts com a pintors. Entre aquestes cal destacar una peça de Marx Ernst, Janus, 1975, un Janus en bronze molt curiós que sembla una parella, per una cara el mascle (que podria esser una au de cap rodó) i per l'altra la femella, amb un cap igualment rodó però més petit, amb una mena de gorgera al coll. També una peça de bronze Sense títol i sense data, de Wilfredo Lam, com una grossa plata de forma rodona representant la faç d'una deïtat mesoamericana; Ein Stein, 1986, de Ben Jakober, en pedra de Binissalem amb qualitat de marbre, una espècie de llosa molt gruixada amb una cara polida i gravada amb una mena d'el·lipses; i un bronze tot vertical de Rafael Amengual, el pintor argentí arrelat fa tants d'anys entre nosaltres, Sense títo, 1998, que crec que ja vaig veure exposat -o era una peça molt semblant- al Casal Solleric; i encara una peça de planxes de ferro i pintada, de Paco Iraola, Intuint Teseu, sense data, que representa de manera molt irònica el Minotaure tot esperant Teseu.

Una consideració a part crec que mereixen Estudi de Tallant de so, 2003, en marbre blanc de Carrara, de Joan Costa, un exercici de tècnica i gust impecables, i sobretot, dos bronzes de Joan Miró: una peça molt grossa, de gran força, Monument posat en ple oceà en memòria del vent, 1969, i Al·lota de coll larg, 1981.

Siguim permès d'esmentar l'absència d'alguns dels escultors que treballen entre nosaltres, per exemple la de Pere Martinez, «Pavia».