Suàrez, Adolfo

Per diverses circumstàncies els darrers dies ha retornat a l'actualitat una figura que no ha abandonat mai del tot el món públic. Adolfo Suárez, protagonista principal de la transició i primer president democràtic després de la dictadura franquista, ha tornat a ocupar espai als mitjans de comunicació per la malaltia que pateix. Aquest darrer cap de setmana, en plena ressaca de Sant Joan, he aprofitat per llegir el recent llibre publicat sobre tan il·lustre personatge. Es tracta de l'assaig del periodista José García Abad i titulat Adolfo Suárez: Una tragedia griega. Aquesta obra literària no és pròpiament una biografia, si bé ens acosta a les claus d'un individu que en certa forma podem dir que va dur la democràcia i la constitució a Espanya; i això no és poca cosa. Suárez, nascut a la província d'Àvila, provenia d'una família republicana, és a dir, que tot i ser un home del règim franquista que des de dins va forçar el canvi, els seus antecedents no eren els clàssics d'un home de la dreta de la dictadura. Segurament, aquests orígens el varen convertir en el pilot més flexible que es podia trobar dins el règim per conduir el procés cap a les llibertats. El currículum acadèmic i la preparació intel·lectual de Suárez no era d'aquelles que tiren d'esquena com sol succeir amb moltíssimes primeres espases de la política, com per exemple era el cas d'un dels seus màxims rivals i que sembla que finalment s'acabarà jubilant: l'incombustible Fraga. Tanmateix, Suárez ha estat, sobretot, un polític d'una gran intuïció, una persona que va saber aprofitar perfectament els mecanismes que el poder li oferia, principalment la televisió de la qual havia estat director general abans d'arribar a la presidència del govern per designació reial. Els anys de mandat de Suárez si per alguna cosa es caracteritzen és perquè són trepidants, d'una intensitat enorme, amb fites tan rellevants com la reforma política (harakiri franquista), la legalització del partit comunista, primeres eleccions lliures, constitució, estatuts d'autonomia d'Euskadi i Catalunya, cop d'estat... Suárez i el seu partit, la Unió de Centre Democràtic (UCD) varen marcar una època cabdal en la història contemporània. Encara són molts els ciutadans que miren amb enyorança aquell president i aquell partit que marcaren una manera i un estil de fer política que alguns consideren que, malauradament, no s'ha tornat a repetir. No se sap encara molt bé perquè va caure Suárez; potser per la pressió interna del seu partit, potser per haver perdut la confiança del Rei, potser per la manca d'un mínim suport del gran capital i la banca, potser per una pressió socialista que feia estralls; probablement per la conjunció d'aquests i altres factors. Suárez va perseverar i va intentar que a l'estat espanyol hi hagués un partit de centre liberal, una vegada superat el moment excepcional de la transició. El Centre Democràtic i Social (CDS) va fracassar, per una banda, per una dinàmica bipartidista poc donada a admetre la matització i els colors grissos del centrisme liberal i, per una altra banda, perquè el seu espai, sobretot, a les nacionalitats històriques va ser ocupat pel nacionalisme. Amb el pas del temps es va guanyar perspectiva sobre l'obra de Suárez, aconseguint un reconeixement merescut, i per això mateix molts se varen voler apropiar de la seva figura. El PP va excel·lir en aquesta voluntat d'instrumentalització. Tot i això, ni Suárez ni els seus partits tenen un únic hereu partidista; al contrari, uns varen acabar dins el PSOE, uns altres dins les files populars, uns altres dins el nacionalisme, i una altra gran part fora de la política. De fet, les Illes Balears mateixes són un bon exemple d'aquesta varietat. En definitiva, si avui tenim democràcia i autogovern en una part és gràcies a Adolfo Suárez, i això com a mínim el fa mereixador de la nostra curiositat i interès; curiositat i interès que ens ajuda a omplir aquest llibre de recent publicació.