Els arxius i la política

La manifestació de Salamanca, amb el pretext de reclamar la unitat de la secció de l'Arxiu Nacional dedicada a la Guerra Civil, amb seu conjuntural a la ciutat castellana, no hauria de deixar indiferent ningú. I no hauria de deixar impassible ningú, perquè el tema de debat és prou simbòlic, molt més enllà del filibusterisme polític. Al PP sembla que tota herba li fa feix i està demostrant tenir una capacitat especial per gavellar la ignorància. Quan allò que es posa de manifest és la insensibilitat i la desgana més absoluta per vertebrar polítiques culturals a mitjan termini, quan els arxius i biblioteques sofreixen un dels menyspreus públics més inquietants, hom no pot més que alarmar-se davant la instrumentalització política. Servidor no és cap fanàtic, ni sempre tinc un criteri ben format respecte a la política cultural, però consider que com a diplomat en arxivística i investigador, algun criteri més o menys rigorós tinc respecte a allò que són i haurien de ser els arxius històrics públics. Quan escric aquest article encara falten unes hores perquè els apergaminats polítics espanyols encapçalin la manifestació, amb el seguici de ploradores subvencionades que acompanyin la comitiva. Els titulars de la premsa d'aquest diumenge estan garantits, sobretot per posar de manifest la versemblança existent entre la ignorància i l'atreviment. Tant de bo aquesta setmana vinent els usuaris dels arxius històrics de les Illes Balears, l'associació d'arxivers i bibliotecaris i tots aquells professionals vinculats amb el documentalisme facem sentir la nostra veu i se'ns escolti, precisament perquè l'estat d'aquests serveis a les Illes Balears és francament millorable, i en alguns casos lamentable. Per ventura, així, alguns responsables de la «cosa pública» prendran consciència que no es pot reclamar al veïnat allò que a casa no estimam i tenim abandonat.