Els refusos europeus tenen també una base econòmica, si atenem els percentatges assolits pel «no» en aquells districtes amb forta composició de classe treballadora i de rendes mitges. I aquesta base es concreta, en definitiva, en la por a perdre quotes rellevants de l'Estat del Benestar, a causa dels compromissos econòmics que genera la Unió Europea. Perquè les posicions més negatives envers la Unió es localitzen en aquells països que han consolidat sòlides estructures de benestar, com ara l'educació, els serveis socials, la sanitat i les polítiques d'I+D. Estam parlant de les nacions nòrdiques, d'Holanda i de França. Els més entusiàstics amb la idea europea són els nouvinguts, que provenen d'espais econòmics en decadència -com ara l'Europa de l'est- i que, per tant, observen l'entrada comunitària com una oportunitat de creixement. El tema és crucial, atès que afecta les polítiques econòmiques desplegades arreu d'Europa i, per extensió, l'articulació d'un bloc econòmic determinant en aquestes coordenades en les què emergeixen noves potències. Al seu torn, la qüestió col·lideix frontalment amb els preceptes que assenyalen majors reformes estructurals a les economies avançades europees -sinònim de retallar les prestacions socials públiques i, per tant, l'Estat del Benestar- que és, justament, allò que promou més prevenció als europeus. Les darreres eleccions a la mítica regió de Renània, sempre socialdemòcrata, han dibuixat un capgirament tumultuós en la composició dels vots: el triomf de la dreta cal llegir-lo també com un rebuig conscient envers els projectes reconversors del canceller Schroëder. Però els electors han de saber que el receptari conservador infereix un compromís encara més profund per una dràstica contracció del model social europeu.
En els moments actuals, quan el creixement de la Unió no s'enlaira i el bloqueig alemany i francès són eloqüents, quan la productivitat per treballador s'estanca a aquests països -sobretot a Alemanya-, quan el Banc Central Europeu persisteix amb la seva política de rigidesa monetària (ben al contrari que fa la Reserva Federal nord-americana), el més prudent per facilitar la vertebració d'una Europa necessitada de majors processos unitaris no és desmantellar els seus primordials signes de fortalesa -el seu envejable capital social públic-, sinó refermar-los, si escau, amb majors inversions. El control de la inflació és un fet gairebé consolidat -al voltant del 2% a tota la Unió-, per la qual cosa no cal veure amb tanta prevenció el que puguin haver-hi, conjunturalment, dèficits públics quelcom més elevats, si el corol·lari serveix per a millorar el benestar social de la població i incidir en la productivitat dels treballadors.
El tema del dèficit és, justament, un dels principals factors invocats per molt experts i pels representants dels països pretesament complidors amb l'equilibri dels comptes públics. Però en un context d'alentiment econòmic, no es pot pretendre que Alemanya i França -entre d'altres- segueixin aportant uns recursos que surten d'unes arques cada cop més exigües i, alhora, solucionin els seus problemes estructurals sense una clara aportació de les seves administracions. El pressupost europeu manté, en aquest respecte, paral·lelismes significatius amb tot el tema relacionat amb el finançament de les comunitats autònomes a Espanya, amb uns interrogants seminals. Qui ha de proveir de majors quantitats de diners? Quin és el cost intern per a les economies que ho fan? A qui es retalla? Es poden seguir reclamant sacrificis a la ciutadania dels espais més rics, quan ostenten, igualment, dificultats cabdals? És sensat, doncs, mantenir l'ortodòxia pressupostària en relació al dèficit? Per què el Banc Central Europeu ha de mantenir l'ortodòxia monetària i no davalla els tipus d'interès? Aquests i d'altres aspectes colaterals són els que es posen damunt la taula a les negociacions entre finançadors i receptors nets de recursos. I, sense entrar en tota aquesta disquisició més aviat tècnica, el tema ha estat ben present en els referèndums francès, holandès i a les eleccions regionals alemanyes.
Els avantatges americà i japonès en el terreny de la productivitat de les seves economies descansa, històricament, sobre sòlids pilars estructurals d'inversió pública, on el sector privat ha actuat, de forma complementària i decisiva, com a gran motor. De bell nou, la conjuntura cedeix pas a les interpretacions més de fons. Estats Units ha arribat a assolir notoris increments a la productivitat gràcies a les decidides actituds dels seus governs des de fa més de quaranta anys. El mateix es pot argüir en el cas nipó. Llegir els resultats dels referèndums en clau tot just política, eludeix aquest component que és, al meu parer, capital: les quotes de benestar a Holanda, França i Alemanya, assolides després de llargues lluites sindicals i de compromisos ferms entre administració, treballadors i empresaris, es poden veure seriosament lesionades segons els electors d'aquells països. D'ací els resultats coneguts. Una errada bàsica ha estat, tal vegada, no saber explicar correctament que apostar per la Constitució europea implica subratllar una pauta de creixement pròpia, allunyada de les fórmules anglosaxones -on sembla que tot just el mercat és allò que compta-, de forma que la temàtica social ha d'estar tan present en intensitat i quantitat com la important articulació d'un espai econòmic comú que acari els nous reptes que suposa, en aquests moments, la globalització.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.