De la lectura de la novel·la Galíndez (1990), de Manuel Vázquez Montalbán, que obtingué el Premi Nacional de Narrativa, 1991, em va quedar el valor d'aproximar-se, l'autor, a una realitat tan complexa com la del País Basc des d'una òptica del tot aliena als partidismes enfrontats. Jesús de Galíndez, home de confiança del lehendakari José Antonio Aguirre, després de la Guerra Civil sortí cap a l'exili a la República Dominicana, col·laborà amb la CIA i amb la KGB per tal de continuar lluitant per Euskadi i va morir torturat a les presons del dictador Trujillo. El relat de Vázquez Montalbán, com era d'esperar, no fou del tot ben acceptat dins l'òrbita basca, on no sol agradar que l'ull que els contempla vingui de fora. Però és un fet que el llibre, literàriament, s'imposà, amb aquell estil tan propi de l'autor, a cavall entre la teoria política i el relat policíac.
Galíndez em descobrí l'existència del «Bosc Encantat», El bosque de Oma, que el pintor Agustín Ibarrola transformà en obra artística, pintant més de cinc-centes soques de pi a la vall biscaïna d'Oma. Jo el vaig visitar l'estiu de 1997. Tornava, amb l'Alfa Romeo de la meva amiga Aurora, d'una llarga excursió. Havíem presenciat la festa de La Magdalena a Bermeo, on tothom parla euskera, amb la processó de barques cap a l'illot d'Ízaro; passàrem per Murdaka, ben a la vora, un poblet de betlem o de joguina, amb tot d'ikurrinyes a les barques, com a gallarets, i una bandera pirata amb calavera damunt dues tíbies encreuades, i en un batzoki dinàrem sota els retrats de Sabino Arana, Aguirre i José María Leizaola i, abans de tornar a Bilbo, ens aturàrem a Baso Zoragarria, el «Bosc Encantat» d'Agustín Ibarrola. Com Chillida i Oteiza, Ibarrola és un artista molt arrelat al país i a la gent. Dos anys abans l'havia conegut breument en un museu de Bilbo -la xapela euskaldun, la bonhomia pagesa- i vaig veure que se sentia un més entre els seus. El seu bosc, síntesi perfecta de la idea que té de la unió de l'art amb la natura, era un veritable esforç per fer participar la seva gent en les troballes estètiques que havia anat descobrint i elaborant a través d'una llarga vida d'intens treball. «El Xoco» em fa notar que entre nosaltres, la lluita plàstica dels millors mai no ha tingut la mateixa sort.
-És cert -li dic-. Segurament els mallorquins no han sabut sentir com a cosa seva l'obra d'artistes que podrien fer alguna cosa semblant, per exemple, en el bosc de Bellver.
-Potser si un dia assolim una altra mentalitat, ja ho veurem.
-En el bosc d'Ibarrola, les soques dels pins del nord colorejades, transformen aquell paisatge, l'embelleixen amb una molt personal alternativa cap al somni.
-Diríem que la naturalesa arriba a imitar l'art, com deia Oscar Wilde?
-No és això. El pintor basc no juga amb la paradoxa. Aquell paisatge transformat i embellit és un acte profund d'amor a Euskadi i a la seva gent.
-I crec recordar que donà continuïtat a aquesta acció pictòrica intentant una cosa semblant amb un massís de roques.
-Efectivament. Uns pocs anys després, va pintar unes roques en el municipi de Gauteguiz de Arteaga.
-I també l'has vist?
-Encara no. Serà una bona excusa per tornar al sempre enyorat Euskadi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.