Miquel Payeras

El president vaticà mort

Miquel Payeras06/04/05 0:00

Val que quan algú se mor potser no queda gaire elegant parlar-ne críticament. Però quan aquest algú és un polític, és perfectament pertinent fer-ho. I el cap de l'Estat vaticà recentment traspassat era un polític. Que llavors fos considerat el cap del sentiment religiós -que és quelcom que pertany a l'estricte àmbit individual i íntim, com l'orientació sexual i la ideologia política i, per tant, ningú no n'ha de fer res amb el que pensi o faci en això cadascú- que té alguna gent, no ha de fer perdre de vista el seu caràcter polític. De tota manera i a banda de considerar la religió, com ho és, com quelcom de reduït a l'univers particular i íntim, el cert és que el polonès també elevà a la categoria d'espectacle mediàtic la manipulació de les més estrafolàries supersticions com a instrument polític de finalitat ideològica ultra. Fins a tal punt fou així que si qualsevol altra persona hagués manifestat en públic coses iguals, la immensa majoria dels seus conciutadans la tendrien per, diguem-ne, molt pintoresca. Però ell no era una persona qualsevol. Era un cap d'Estat. Pensem que a Europa sovint se ridiculitza el president nord-americà per les seves creences religioses aplicades a la política que fa. Comparat amb el cap vaticà desaparegut, Bush és un prodigi de racionalisme polític. Basta recordar que el president vaticà estava convençut -o això ho deia en públic- que uns nins portuguesos, pobres i ignorants -i això no és part de la naturalesa de ningú, però sí adient circumstància per caure en mans de supersticions absurdes-, havien vist un ens ectoplàsmic que els augurava no se sap gaire bé què per al futur de la humanitat. Doncs bé, el cap vaticà feia d'això com una mena de bandera misteriosa de la seva presidència, fins i tot anà a Portugal a parlar en total secret amb l'anciana que quedava viva de les tres criatures aquelles; en secret però alhora amb un enorme desplegament propagandístic per així fer més gran l'espectacle. No és una anècdota, sinó una mostra de l'ús de l'obscurantisme més políticament retrògrad.

Llavors, aquest home que seguia tals supersticions pretenia tenir una influència decisiva en la política mundial. Quasi res: els seus seguidors el tenen per protagonista de la «desaparició» del comunisme. El desbarat és suprem. Diuen que tengué influència en la caiguda del Mur de Berlín o en el col·lapse econòmic de l'URSS, però mai no n'aporten ni una sola prova, ni tan sols indicis. Pura opinió, o fe. Però és que, a més, mal pogué acabar amb el comunisme quan un sol altre Estat comunista, que es manté d'allò més de viu, la Xina, té més habitants que activistes vaticanistes hi ha en el món. Per altre costat, el personatge es vantava de ser el far ideològic per a milions de persones, i com a tal els aconsellava no usar el més efectiu sistema de protecció contra una malaltia que si se contreu suposa la mort segura per als més pobres: bon far, sens dubte, però cap al no-res per a milions d'ingenus. En realitat, mai no fou ni cap estendard de la llibertat (potser sí de l'anticomunisme visceral d'ultradreta), ni tampoc del benestar general (basta observar els privilegis econòmics de la delegació espanyola, als quals s'aferra declarant «jihads» contra el PSOE). Sí que, en canvi, aportà una decidida política en contra del principal interès (la vida) de molta gent ingènua, a base de supersticions absurdes. No hi ha dubte, emperò, que sí que sabé usar l'espectacle mediàtic que l'ha acompanyat durant la seva presidència, i sobretot en el moment de la mort. De fet, la política de propaganda continua. Basta comprovar qualque informació donada per alguna premsa de Palma sobre la reacció popular a la seva mort. Poc manco com si gernacions incomptables s'haguessin llançat al carrer per plorar en públic. Pensa-t'ho. Dissabte a vespre, a les onze, a l'esplanada de la Seu hi havia més periodistes que fidels. Ni tan sols el cap del vaticanisme a Mallorca no considerà adient obrir les portes de la Seu perquè, és clar, per la poca gent que preveia no ho pagava. El que queda d'aquesta presidència vaticana és la política marcada per la virtualitat i per la propaganda que ha embolicat, a mode de maquillatge dissimulador, la ideologia ultraconservadora que ha perseguit com a permanent objectiu polític impedir el progrés. Anhel que, per altra banda, ha fracassat, gràcies als déus.