Encontrada

Hi va haver un temps -tots els meus anys d'estudiant i alguns afegits- en el quals només em posava corbata el Diumenge de Pasqua per anar amb la família a la plaça de sa Font de Felanitx a veure L'Encontrada. La corbata formava part d'un acord tàcit amb mon pare, el qual no sempre estava d'acord amb la meva manera informal de vestir, i amb el gest del Diumenge de Pasqua, es donava per satisfet ja que almenys podia comprovar, primer que en tenia una i, segon, que la sabia dur. El ritual de L'Encontrada era sempre el mateix, fins i tot el lloc on la gent es col·locava. N'hi havia que preferien anar dalt de tot, damunt el replà de l'església, d'altres quedaven per les escales o al carrer 31 de Març, però nosaltres anàvem sempre a la boca de la Font de Santa Margalida, ja que així dominàvem tota l'escena: veure venir la processó amb Jesús ressuscitat pel carrer de Nunó Sanç, la mare de Déu que sortia de l'església i, sobretot en el moment àlgid del retrobament entre la mare i el fill ressuscitat, quedàvem entre aquests i la banda de música i els coloms que passaven ben per damunt nostre quan els amollaven en sonar les primeres notes de la banda de música. El lloc també era important, ja que hi havia gent que només veies d'any en any just en aquell indret i en aquell moment, ben igual que hi havia d'altres persones a les quals només veies, també d'any en any, al parc municipal per les revetles de Sant Agustí. El dia de Pasqua, després de L'Encontrada, mentre autoritats i d'altres personalitats quedaven a l'ofici, nosaltres anàvem a la Sala, on la banda tocava el pasdoble de la freixura, pròleg excepcional del pantagruèlic berenar de freixura que venia després. La mare s'havia passat una bona part del dissabte dedicada a l'elaboració d'aquell berenar-dinar, i que nosaltres -una vegada assaborit- anàvem a pair -ben mudats- pels voltants de la plaça de s'Arraval -presidida per un obelisc- on la banda municipal ens obsequiava amb un concert del seu repertori. Era un dia alegre, atès que significava la sortida d'un llarg període de retraïment a causa de l'hivern i, sobretot, de la quaresma. Tanmateix he de dir que l'única cosa dissonant de tot això era la música que sonava en el moment del retrobament. De ben petitet m'havien educat en allò de donar a cadascú, Déu i Cèsar, el que li tocava i no acabava d'entendre aquella mescla que suposava la marxa reial al bell mig d'aquell acte. Ho he de dir: era un problema més conceptual que estètic, com vaig poder comprovar anys més tard, una de les poques vegades que hi he tornat i en la qual -amb més voluntat que encert- la banda municipal va interpretar l'Al·leluia, una peça que no sembla lligar bé amb els instruments propis d'una banda d'aquestes característiques. Era clar que calia fer alguna cosa amb la música i, certament, això no passava per tornar a la marxa reial. L'enfrontament, per aquesta qüestió, de l'any passat entre la batlessa i el rector, possiblement magnificat i tret de context, va produir escenes ben desagradables i va mostrar la matusseria d'alguns energúmens que varen arribar a incitar a un linxament públic del rector, amb octavetes que el comminaven a «fugir de Felanitx» i va fer témer que es repetissin situacions com les vinculades a dites populars que parlen de processons acabades a tocs de ciri. Però no, el seny i la raó han prevalgut i la cosa ha derivat cap a una solució imaginativa i que, a més, ha servit per a estimular la innovació i la creativitat locals, atès que l'acord de solució pel conflicte ha estat encarregar a un músic local un himne a posta per a l'esdeveniment. És a dir, si París val una missa, L'Encontrada de Felanitx bé mereix un himne. Diuen les cròniques que encara li falta un poc de rodada a l'himne, les opinions van des d'aquells que es queixen que ja estava bé com era un temps, fins als que diuen que l'any passat la música pels altaveus que havia llogat el rector es va poder escoltar de ben enfora i que així ja anava bé. Per la meva banda, propòs que l'exemple de Felanitx sigui seguit per a resoldre conflictes: en podríem dir el mètode de L'Encontrada de Felanitx, i també podríem incorporar una frase feta de l'estil «Va acabar com L'Encontrada de Felanitx», per a indicar una solució que sigui fruit del diàleg i que, a més, estimuli la creativitat, una dita que parlaria molt millor de tots plegats, que les que ja tenim per indicar que la cosa va acabar a tocs. Per acabar, he de confessar que l'any passat em vaig sentir molt agredit i avergonyit amb tot aquest afer, especialment amb les pressions i amenaces al rector, mossèn Lladó, però la solució d'enguany m'ha reconfortat i m'ha fet recuperar la confiança en el contingut de la glossa de madò Meravell que assegura que «Felanitx durà la doma/ dels pobles en genera/ perquè enmig de s'Arrava/ hi té una agulla com Roma».