Sembla mentida de vegades amb quina facilitat obviem el mèrit de fer les coses ben endreçades, oblidant sovint que no es fan totes soles: per aconseguir qualsevol comesa comunal hi ha d'haver dones i homes que la facin funcionar, homes i dones que furtant hores al descans i a la son es preocupen que el carro camini, els eixos estiguin ben ensaginats. I empenyin fort. Tot plegat molt de pics sense ambicionar res més que la íntima satisfacció d'haver ajudat que el poble, la barriada, tengui aquell batec de vida que li pertoca, l'aire, l'alè humà que la història no sap improvisar, si no li donen una mà. O totes dues mans i de valent i encara no basta. L'única recompensa de tot plegat sol esser qualque copet a l'esquena i un somriure. Que no és mala paga pel que no espera res.
És la meva intenció que avui mateix vostès considerin i valorin aquestes retxes com el meu particular i merescut respecte a Montserrat Ferragut i Ramis i el seu germà Antoni, en primera per la bonhomia mantenguda fins ara, dia rere dia tots els anys de la seva vida, que no és cosa poca; també per la labor ben feta dins el conreu de la restauració a diferents indrets, i llavors per la seva feinada en pro del «Collerense», el club de futbol, actualment anomenat amb tota netedat mallorquina «Unió Esportiva Collera», des de la seva creació l'any 1968 fins a l'actualitat. M'avala el fet d'haver consultat la meva intenció a una dotzena llarga d'amics i tots de manera unànime han estat d'acord en el reconeixement de mèrits. Anem per feina idò.
En Montserrat va néixer l'any 1929 a l'illa de Cuba. Els seus pares provenien de Llubí i s'embarcaren a principis del segle passat per mirar de millorar la seva economia. El seu pare era barber d'ofici. Quan era molt nin varen tornar a Mallorca més que res perquè allà la feina es va estrènyer i la cosa política es desbaratà. I passaren els anys. El bar «Cas Faroler», «Sa Bodegueta», que estava allà on ara hi ha la Banca March, aquí mateix, a la carretera, els anys que dugueren el restaurant del Club Nàutic Cala Gamba... El restaurant del Polígon després... Sempre el mateix ofici: cafeters, restauradors selectes.
I de teló de fons, el futbol. Després de la guerra incivil amb l'equip parroquial i un altre equip que hi havia que era d'això de la falange... Que sempre procuraven empatar per no agraviar a ningú, que llavors s'havia d'anar molt alerta. Per finalment l'any 1967 fundar la «Unión Deportiva Collerense» amb Montserrat de president, i fes-te envant... Va ser l'any 1980 que l'equip va ascendir a 3a divisió. Va passar a presidir-lo el sr. Onofre Estarellas. Llavors decidiren passar a ser filials del RCD Mallorca, cosa que no funcionà, tant és així que costà Déu i ajuda tornar a reeixir l'equip de manera autònoma, després. L'any 87, en Montserrat i una colla tornaren a començar de zero. Més tard Ferragut deixà voluntàriament de ser president, però sempre ha estat de la directiva. I encara ara. El 2003 a la fi aconseguiren tornar a la 3a divisió després de 22 anys, amb presidents lluitadors també com és ara en Joan Vera i ara mateix en Paco Montalva. I directius de tanta vàlua com en Pep Forteza, Sebastià Mas, Ferran Miró, i tots els altres. 14 equips manegen avui a la «Unió Esportiva Collera», entre els «prebenjamins» (menors de sis anys) i l'equip de majors de 18 anys. Tot ha estat possible perquè a la gènesi hi hagué homes de feina entregats, d'empenta, despresos i fora rampa, com en Montserrat i el seu germà Antoni, els que el seguiren i també els actuals. Per a tots ells, agraïment sentit i sincer, homenatge de reconeixement i honor. Gràcies. Moltes gràcies.
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.