Tenc trenta-sis anys i estic estudiant biblioteconomia des de en fa dos. Per tal de treballar dins una biblioteca s'han de fer moltes de coses, i una d'elles és seguir el corrent a l'administració pública fins que la resistència d'un pugui aguantar. M'explicaré:
Fa aproximadament uns vuit anys vaig apuntar-me a una bossa de treball de no sé quina misteriosa Conselleria. Qualcú es pot creure que l'any passat em cridaren per primera vegada, com si els hagués estat esperant tot aquest temps, per anar a fer de conserge, cosa que no havia fet en ma vida, en un institut? Tres hores i mitja de feina durat un màxim de sis mesos, de les sis a les nou i mitja del vespre, vaja horari, i amb un sou d'uns 450 euros, però sense dret a cobrar un atur, en tot cas un subsidi familiar d'uns 170 euros, tot i que no tenc cap família per mantenir, i tant de bo, perquè amb aquesta quantitat així no vaig poder mantenir més que la paciència. Els de la misteriosa Conselleria varen dir-me que potser l'any que ve em tornarien a cridar, per anar a un altre institut, no el mateix, però que no era segur. Mentrestant, si no acceptava la feina... malament. Sempre m'he demanat quina persona és capaç d'esperar vuit anys perquè li donin una feina de conserge que mai havia demanat, per fer durant tant poc temps i per llavors estar cobrant 170 euros per mes i dóna gràcies?
Bé, el cas és que, un cop acabat d'oferir els meus servies en aquest lloc, i després d'haver-me hagut de cercar la vida durant sis miserables mesos de subsidi familiar, els de la Conselleria tornaren a cridar-me per una altra feina similar però en un altre institut, doncs segons la llei així havia d'ésser. L'horari era de les tres fins a les nou i quart del vespre, i el sou molt més elevat que la passada vegada, cosa que em va permetre d'estalviar una mica.
En aquest nou lloc de feina, al principi tot anava més o manco bé... fins que va arribar el fred de l'hivern, un fred que enguany ens ha deixat unes bones nevades per tot arreu, a part d'una humitat que calava més enllà dels ossos. Les calderes del centre estaven aturades els horabaixes, doncs tan sols hi havia una aula en funcionament, amb poc més que vint alumnes que estudiaven informàtica. Com que no era necessari encalentir tot l'edifici, aquests alumnes i el seu profesor demanaren unes estufes per escalfar-se. No tardaren a arribar, emperò... i el conserge, que estava tot sol a la consergeria patint un bon fred? El que no m'explic és com la directora d'aquest centre ni ningú del personal em varen demanar si necessitava una estufa per escalfar-me. Una altra cosa que em va semblar rara és que, així com a l'altre institut m'informaren amb tota mena de detalls sobre quins serien els meus dies de vacances que segons el contracte tenia dret a gaudir, en aquest lloc resulta que no en volien saber res de les meves vacances, i amb prou feines, i després d'haver anat a un sindicat a explicar-ho, vaig aconseguir que la directora reconegués els meus drets i les meves vacances com a treballador temporal al servei d'aquesta Caib.
També vaig adonar-me'n que no tenien personal de manteniment a l'edifici, doncs el pressupost per aquest menester s'emprava per altres tasques supòs que més importants per a la directora.
L'únic que m'agradaria demanar-li a aquella misteriosa Conselleria és fins quant de temps pensa fer aquesta mena de contractes temporals tan rarencs i precaris com el que jo vaig signar dues vegades. Realment ho trob molt vergonyós.
Pere Yosco. Sa Vileta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.