La qüestió de fons

La importància de les paraules és probablement una de les coses a les quals manco pes atorgam quan les empram però, per una altra banda, sí que les mesuram de forma molt estricta quan ens posam seriosos o, com és habitual, quan d'altri les diu. Tot això traslladat en aquest país -i petit país que és el nostre- encara empitjora molt més perquè si de qualque cosa podem presumir és de la nostra notable capacitat d'indignació. Ara sembla que el tema candent -perquè el latent continuen sent les comissions que tothom paga religiosament, tothom ho sap però que ningú no reconeix públicament- és aquest de si som part d'una Comunitat Nacional Catalana. Qui s'ha atrevit a obrir aquesta caixa dels trons ha estat el president del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, basant-se en el que considera llaços i orígens historicoculturals. Evidentment, a partir d'aquí s'ha produït una autèntica bogeria perquè noltros, que segons el nostre President autonòmic «ens sentim orgullosos de ser espanyols», es suposa que ens ha disgustat moltíssim el concepte. A mi em donen absolutament igual les etiquetes i l'arreglo que des d'un òrgan consultiu i no vinculant com és el Consell d'Estat s'intenti donar a la qüestió nacional, a hores d'ara a debat en les reformes dels diferents Estatuts d'Autonomia. La cançó que tant agrada a conservadors i mig progressistes de les Illes d'«abans morta que catalana» no m'agrada perquè al cap i a la fi tot són centralismes i, per altra banda, les meves afinitats històriques i culturals són evidents -començant pel fet que parlam la mateixa llengua-, i no necessit cap justificació més ni demanar perdó a ningú. El President Matas, sempre tan preocupat pel nostre benestar, acusa Rubio de «crispació inútil i estèril i d'obrir frens que no serveixen de res». Jo recordaria a l'ex-Ministre de Medi Ambient que la seva nova etapa, la de reconquesta, s'ha basat en la crispació en un tema ja pacífic com era el de la llengua. Una tema on fins i tot Gabriel Cañellas -una persona gens sospitosa de ser catalanista- no va voler entrar ni polemitzar vist el «desastre» valencià. Ara si volem, podem posar el crit al cel, demanar dimissions i fer-nos els ofesos o, pel mateix preu, podem obviar els conceptes d'agrupació cultural i anar a la qüestió de fons d'una negociació, que no és una altra que parlar de doblers. El finançament, això sí que de veritat ens importa.